El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2019
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
23
Maig
2019
Ultra Trail Australia i els "Kangaroo"

Ultra trail Austràlia (UTA) 2019 18/5/2019

Alguns números:
100km
4400m+
10500 escales
1500 corredors
Prova del circuit Ultra Trail World Tour (UTWT)
Fc mitjana: 140
Fc màxima:184
7:37 min/km

On es fa?
A Katoomba, un poble molt turístic a les Blue Mountains a 1h40min de Sidney i a la part més sud-est d’Austràlia. Aquest indret ha estat el punt d’inici i final d’aquesta ultra, ben peculiar. L’UTA ja fa 11 anys que l’organitzen uns vells coneguts nostres del món dels raids d’aventura, el Tom i l’Alina que competien amb l’equip AROC. Aquesta ultra s’ha convertit en la més famosa del país.

Què dir de la cursa?
La cursa transcorre dins el Parc Nacional de les Blue Mountains. Un espai caracteritzat per les espectaculars cingleres i cascades d’aigua que es precipiten molts metres avall.
Es una cursa molt ràpida. Hi ha molts km de pista i els trams de sender són poc tècnics.
Els corriols que atravessen la zona, són en molts casos per salvar els desnivells que separen les valls dels plateaus que hi ha per sobre. En aquestes cingleres, la cursa passa per  més de 10 seccions d’esglaons que salven desnivells entre 100 i 200m. En algun cas es munten escales provisionals per superar els trams més verticals.
Cal dir que la UTA està molt ben organitzada i el marcatge és molt acurat. Uns molt bons avituallaments, amb més de 500 voluntaris repartits pels 100 km del circuit. Un detall: en un troç de la cursa es passa per unes escales molt dretes (Giant Stairway) i plenes de turistes (sobretot d’origen asiàtic) per  les que accedeixes a un dels escenaris més fotografiats de la zona: les 3 Sisters (3 petits cims molt drets). Doncs bé, durant tot aquest tram hi ha una bona colla de voluntaris de la cursa ben visibles i amb banderes fins i tot enganxades a l’esquena avisant que s’està corrent una cursa i que si-us-plau deixin passar. Fins i tot donen pas prioritari als corredors en aquells trams d’escala on només hi ha lloc per a 1 persona.
En molts trams hi ha poca visió de paisatge, per estar sempre a dintre del bosc (les ulleres de sol amb vidre fosc tenen ben poca utilitat en aquesta cursa).
Hi ha una verificació prèvia de material molt estricte i un bon control de material aleatori en diferents trams de la cursa (i que tant de bo es fes a la majoria d’ultres).

Perquè UTA?
És una ultra més a la llista del circuit mundial (fa 6 anys van començar 10 i ara ja en són 28), però la vaig triar expressament pel lloc on es feia i la gent que l’organitzava. Poder visitar Austràlia ha estat una oportunitat que no l’he deixat passar. La cursa l’he gaudit molt, tot i ser dura i ràpida de nassos (massa pel meu gust)!

Experiència viscuda?
Reconec que he començat ràpida, per por a trobar molta gent a la primera baixada d’escales i potser ho he pagat a posteriori. Tot i que donaven diferents sortides per evitar acumulacions (200 corredors cada 7 minuts) no les tenia totes.
Dels 5 punts d’avituallament que hi ha només veus a la teva assistència en els 3 últims, per tant estàs gairebé la meitat de la cursa depenent del que l’organitzador et té preparat, però és molt complert. A més a més cada 5km està marcat i quan vas arribant a un avituallament també.
Els trams d’escales han estat menys durs del que m’esperava, potser perquè són curts i intensos, perquè es descansa una musculatura per treballar-ne una altra i potser perquè mentalment canvies d’exercici. Només les últimes escales que han portat a l’arc d’arribada si que se m’han fet infernals, segurament per ja portar moltes hores corrent, per ser de nit, per passar a corredors de la cursa de 50km… i sobretot per portar a la 4a corredora, la Fiona Hayvice de Nova Zelanda, just al darrera (i sense saber-ho)!
He començat 1a fins al cp1, després m’ha adelantat l’australiana Amy Lamprecht que ja seria líder indiscutible fins al final a més d’1h de la resta de corredores . Al cp2 anava segona i abans d’arribar al cp3 m’ha adelantat l’Angliqe Plaire que ja l’he portada a pocs minuts fins al final sense poder atrapar-la. Quan l’Amy o l’Angliqe m’han adelantat per trams de pista, veia com rodaven i envejava les seves cames! A l’arribar a l’últim cp, el 5 al km 78 a falta de 22km i a unes 3h per acabar no les he tingut totes. El David a l’últim control que em va poder assistir ja em va dir que no em relaxés, que la 4a i 5a ni venien lluny…
He sabut que no seria fàcil, ja que he notat que perdia pistonada a mesura que avançava pagant una velocitat inicial potser massa alta, o un insuficient aport d’energia en els cp’s previs. M’han faltat trams tècnics per guanyar temps i potser més entrenament de velocitat previ.
Baixant la pista de 10km per arribar al km 90 tot feia mal, tenia pipi però no volia perdre temps per si de cas. Fins i tot m’he posat el frontal molt abans de que es fes fosc en un tram de pujada on sabia que no perdria temps per fer-ho. I en aquells moments on tot està en joc, on és fàcil deixar-ho córrer, on afluixar vol dir deixar de patir m’he dit: “Emma la 2a no està lluny, però tampoc les que venen per darrera. Tot i que vas endarrerida al temps previst continua, lluita i no regalis res, que s’ho guanyin! ja sabies on et posaves, que patiries, qui et deia que fos fàcil, no paris, no paris, no paris.”
Per sort les cames han aguantat, l’estómac també, els bastons m’han ajudat a impulsar-me amb la força dels braços i encara que ja només he tirat d’aigua l’última hora i mitja, he mirat de deixar tota l’energia que em quedava (total… ja quedava poc més d’1h després d’11h non stop).
I m’he trobat davant dels útims 951 esgraons i 200m+ (Furber steps) que m’havien de portar directe a l’arribada. Al ser de nit no he pogut veure qui venia per darrera i al adelantar a corredors de la cursa de 50km no he sabut a quan venia la 4rta però no he afluixat, i fins que no he vist l’arc de meta no m’he relaxat. I quan m’he girat, a 200m, he vist a la Fiona, brutal! (al David quasi li agafa un atac). En menys de 10 minuts hem entrat la 2a, jo, la 4rta i la 5a!!
No sé què hagués passat si l’arribo a veure pujant les escales al darrera… no sé si hagués pogut aguantar la compostura i la força per no defallir. Ella sabia que m’anava guanyant terreny, jo no sabia que la portava tant aprop, però fins al final no està res escrit, i en aquesta ultra he viscut un bronze que m’ha semblat a or!

I ara què?
Últimament quan acabo una cursa de més de 6h em pregunto: perquè no plego ja? són molt dures aquestes curses pel cos i per l’ànima! Des de fa 20 anys porto més de 80 curses a peu amb 31 ultres de més de 42km, acumulant més de 5000km, sense comptar les desenes de raids d’aventura, curses d’esquí de muntanya o curses de bici.
Ara a sobre defensaré una tesi sobre l’impacte del correr curses de fons a nivell muscular, cardiològic, renal i d’immunitat. Els resultats després d’investigar a més de 600 corredors en 30 curses durant 7 anys no defensen que correr tant sigui saludable, sobretot quan no es fa bé la feina prèvia a qualsevol cursa: entrenar suficient, descansar bé, menjar saludable i no anar estressada per aconseguir si o si allò que ens proposem.

Em sembla que ja toca afluixar una mica sense deixar de fer esport…i mirar de seguir sent feliç sense córrer tants km’s!

 

Ah, i al David se li va creuar un cangur a més de 40km/h en una pista abans d'arribar al CP3. Kangaroo en aborigen vol dir "no ho entenc" que és el que els locals els responien als anglesos quan els preguntaven "¿quin animal és aquest que salta tant?".
perfil carrera
arribada
podium
race course
race course
race course
race course
race course
race course
race course
race course
class
Comentaris
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
ROKA
Cenit
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Wong Performance
programador php freelance Barcelona
© 2019 Emma Roca Official Website. All rights reserved.