El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
22
Octubre
2015
Otter Trail Run

Quan fa un parell d’anys vaig conèixer la cursa de la mà del seu organitzador, amic i company de raids d’aventura Marc Collins, ja em van venir moltes ganes de participar-hi, sobretot perquè la veia tècnica i en un paissatge únic. Per calendari, logística i pressupost no ha estat fins enguany que he pogut volar cap a Sudàfrica.

Quin racó més maco que és Cape Town, els seus voltants i l’indret on es desenvolupa la cursa, en “Nature’s Valley” i en el “Tsitsikamma Natural Park”. El camí per on es passa corrent està tancat tot l’any i només s’hi pot accedir amb grups organitzats de 12 persones i amb una reserva previa de 6 a 12 mesos d’antel·lació. La ruta que en el dia de la cursa es fa en unes poques hores, els grups la fan en 5 dies parant en 4 petits refugis que vas trobant al llarg del recorregut.

Cada any es fa en un sentit diferent. Enguany es sortia del “Storms River Mouth” i s’arribava al camping “Vasselot de Nature’s Valley“ després de recorrer 41km y pujar més 2400m+ per un sender que tota l’estona puja i baixa. Tens molt pocs moments per relaxar-te, ja que el terreny és un no parar d’escales, pedres, arrels, platges, creuament de rius i rierols, esquivar onades i saltar de pedra en pedra amb l’aigua i els barrancs per sota. Et canses tant mentalment com físicament. Has d’estat ben concentrada durant tot el recorregut i no relaxar-te ni un moment perquè fer-te mal és molt fàcil i en milisegons.

Les inscripcions es tanquen als minuts d’obrir-se, ja que està limitada a 200 corredors per cursa perquè és un parc natural (l’any que ve es farà sorteig amb tots els inscrits). Es fan dos sortides diferents, els que tenen previst fer-ho per sota de 10h i dos dies després els que volen fer-ho per sota les 8h. En total participen unes 450 persones.

Abans de cada cursa es fa una pròleg de 3km, uns 250m+ i per un recorregut semblant al que et trobes l’endemà. Amb el temps del guanyador/a es fan els grups de sortida de la marató, escollint els 25 més ràpids i les 8 més ràpides sempre que no passin del 10% del millor temps (si els primers i primeres no entren en el 10% ja passen a formar part de la 2a sortida, sense opció a estar en el podi).

La pròleg ja et deixa bastant tocada, però t’ajuda a alliberar tensions i veure com estan les altres rivals (només per sobre perquè no deixa de ser una part molt petita del que és la cursa en realitat).
Has de sortir a la idea per tal de no perdre el grup de les 8 dones que per disputar el podi han de sortir primeres l’endemà. Jo que no sóc gens ràpida pateixo de valent aquest dia, amb el cor que sembla que hagi d’explotar i amb una poca xispa que els anys no perdona ni la ultra de 4 setmanes abans. Però com que és un circuit tècnic en la seva majoria gaudeixo molt saltant de pedra en pedra, esquivant troncs, arrels mullades, fang i rierols. Al final acabo 2a a un segon de la 1a…“astonishing”!

El dia de la pròleg per la tarda aprofito per remullar les cames a l’índic, trobant-lo més calent del que em pensava i vigilant que les grans onades no em colpegin de valent (n’hi ha moltes i molt grans!). La previsió del temps de l’endemà és bona i l’organització demana la llista de material per nivell 1 (hi ha 5 nivells). A mi em va de conya per usar només un cinturó Archmax on hi poso el poc material obligatori, l’aigua i el menjar energètic. També em poso guants per poder tibar de les cordes, agafar-me a troncs i recolzar-me a les roques punxegudes de la costa.

El dissabte es lleva espectacular, agafem un bus a les 5:30am des del punt d’arribada i amb 30 minuts ja estem a la sortida. Només baixar del bus em quedo bocabadada del paissatge, un mar de somni, unes pedres espectaculars i la muntanya que l’acompanya verda i espessa. Uns minuts abans d’arribar, l’organització ens comenta que acaben de passar balenes i dofins pel seu davant!En Marc ens torna a advertir de les serps verinoses que podem trobar pel camí i de que és zona de lleopards.

El control de la cursa es fa per xip (portem una tarjeta al canell) i als primers i les primeres ens donen a més a més un gps per poder controlar la nostra posició en cada moment. Marquem la sortida, “pip”!, i comencem a córrer per un sender estret, ple de pedres i fang. De seguida arribem a una preciosa cascada que des d’ella ja comença la primera de les 10 pujades curtes però intenses que trobarem. En poca estona ja tornem a baixar cap a la platja i atravessem un “coastering” tècnic d’uns 2km que has de mirar bé per on va el camí i els ponts que a vegades trobes per passar grans forats, no caure a l’aigua i veure sobre quins grans blocs de roques has a saltar.

La ruta a escollir és cabdal, sense deixar de perdre el ritme que és el que més costa mantenir en aquesta cursa. Mai havia estat durant tanta estona concentrada on posar cada peu, pressionant-me en no relaxar-me a les baixades perquè acte seguit tocaria pujar, i sobretot vigilar en cuidar-me bebent i menjant als intèrvals corresponents, perquè és tal la focalització de cada pas que amb prou feines pots aixecar la vista per agafar un gel o l’aigua. Fins i tot hi ha moments que surts del bosc de fades fosc i espès, i de sobte apareixen unes vistes del mar espectaculars, el soroll de les onades picant amb força sobre les roques, l’olor intensa de la sal i una claror absoluta que et deixa cega (no es aconsellable les olleres de sol perquè no pares d’entrar i sortir de zona clara i fosca i de creuar algun riu on cal nadar). Et fa una ràbia llavors no poder parar una estona per contemplar l’escenari… jo de tant en tant intento fer un cop d’ull per veure si sona la flauta i veig alguna balena, però ens uns milisegons ja estic tornant a mirar el camí, amb pedres, esglaons, arrels o fang…

Creuem 4 rius de diferents mides que ens mullen des dels genolls fins al coll en algun d’ells. Amb l’ajuda d’una corda sortim d’una aigua que et refresca, t’activa i alhora et demana que no baixis la guardia. Hi ha un esgotament físic i mental per la quantitat de treball propioceptiu, per la intensitat del ritme de cursa, per la calor i la perillositat de poder-te lesionar en alguns trams si es va massa ràpid, … Només hi ha un punt de la cursa, quasi a la meitat on et pots avituallar amb aigua, menjar, gels i sals, però en la resta del recorregut només trobes aigua a les mateixes cabanyes, o als rierols que estan marcats amb una cinta blava si es poden veure. És una cursa d’obstacles de 42km amb quasi autosuficiència! Si li ajuntes que en molts trams has d’anar controlant per on va el camí a més de controlar els teus peus… la cosa es complica, sobretot en els trams on només veus pedres, marges i poc sender dibuixat.

Durant 3/4 parts de la cursa la 1a posició la compartim entre jo i la sudafricana Nicolette, campiona del país d’ultradistància i seleccionada pels mundials. Ràpida tant pujant com baixant,  molt concentrada i competitiva comença darrera meu, em passa a les dues hores de començar i finalment la torno a adelantar cap al km 30. És una lluita fins al final per la primera plaça. Jo potser començo un pèl ràpid, perquè vens amb ganes i el circuit tècnic saps que et va bé, però has de vigilar perquè les pulsacions pugen fàcil i ho pots pagar molt car al final. Després del primer quart de cursa puc agafar un bon ritme i encara que llavors m’adelanta la sudafricana, miro de seguir al meu ritme, conservant la calma i mirant d’anar accelerant. Quan veus que la 1a no s’escapa, i la vas veient, t’anima i segueixes “consistent”. A les últimes dues hores tot i quedar-me sense menjar i només poder beure aigua dels rierols i d’alguna cabaña, he anat buidant-me com sempre fins al final. Mirant si podia baixar de les 5h de cursa porto un ritme dur, però el desconeixement dels últims km’s fa que tot i lluitar-ho sigui impossible per 7 minuts.

En l’última pujada important hi ha un crono per determinar qui la fa més ràpida i endur-se un premi especial; contra tot pronòstic aconsegueixo marcar el millor temps (“queen of the mountain”), suposo per haver estat constant i cap al final encara tenir reserves per poder mantenir un bon ritme. L’arribada a meta és espectacular, s’atravessa un pont fet amb quadrats de plataforma flotant sobre un petit meandre, però l’equilibri i les forces ja no es tenen gaire senceres i a punt  estic de caure a l’aigua. Arribo molt contenta d’haver acabat sencera una cursa molt dura i tot i tenir 20 anys més que les inmediates perseguidores encara poder lluitar per estar al davant.

Se’m posa la pell de gallina quan veig les imatges del 1er home, el suís Marc Lauenstein que per 30 segons baixa de les 4h, un temps que es creia impossible, i que finalment s’aconsegueix després de 7 anys. Enhorabona! A més a més s’endú un quantiós premi que decideix donar-ne la meitat a ONG’s relacionades amb la protecció de l’entorn natural i a la facilitació d’ensenyament i esport  a nens sense recursos. Brutal.

Me’n vaig a casa amb un record únic d’una cursa èpica, molt intensa, amb tots els ingredients de tecnicicitat, velocitat, habilitat i sobretot espectacularitat d’un entorn idílic com la costa de l’oceà índic al sud del continent Africà.

L’Otter Trail race s’ha d’intentar poder fer un cop a la vida, perquè realment t’endús una gran vivència, que en cap lloc més es podrà repetir. I si tens sort, aprofites per quedar-te uns dies pels voltants i gaudir de les balenes, dofins, foques i taurons blancs.

Classificació femenina:
1. Emma Roca: 5:07:37 (7a general)
2. Nicolette Griffionen: 5:14:30 (8a general, Sudàfrica)
3. Meg Mackenzie: 5:23: 36 (10a general, Sudàfrica)

Classificació masculina:
1. Marc Lauenstein: 3:59:29 (Suissa)
2. Kane Relly: 4:33:15 (Sudàfrica)
3. Thabang Madiba: 4:38:39  (Sudàfrica)

Comentaris
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Ay Up Lighting Systems
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.