El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
22
Setembre
2015
Corre llebre corre!

RRR 2015
Steamboat, Colorado.

Es la segona ultra que visc aquest any en terreny americà. Tenia una espina clavada per les males sensacions viscudes a la Western i volia intentar tornar a córrer una altra donant tot el que puc i sé.

He triat aquesta cursa per diferents motius: per l’experiència d’altres corredors americans que me   n‘havien parlat molt bé, per la zona que sabia que era preciosa i amb un recorregut exigent, pels quantiosos premis en metàl·lic que té i perquè forma part d’un grup d’ultres reconegudes arreu del continent americà.

La Run Rabbit Run és una ultra de 166km, amb més de 6000m+ i arribant a cotes per sobre els 3000m. Les temperatures oscilen entre el dia i la nit més de 20º: enguany hem tingut uns 24º quan ha començat la cursa a les 12 del migdia de divendres, però han baixat a uns 2º sota zero a la matinada de dissabte.

Els entorns de la cursa han estat molt variats, sempre al voltant del preciós poble d’Steamboat Springs amb comerços dels temps del western i una cultura de l’activitat física i el benestar molt arrelades en aquest magnífic paratge natural.

La llista de favorites era espectacular, totes americanes i amb moltes victories en llarga distància com la Nikki Kimball (42 anys, guanyadora de la prova de l’any anterior i una de les 10 ultramaratonianes americanes amb més victòries o top 5 dels últims 10 anys), Michel Yates  (32 anys, guanyadora de la prova al 2013 amb el rècord inclòs 20:13, i escollida ultra runner de l’any), Cassie Scallon (32 anys, integrant de l’equip americà de 100km, amb algun récord en proves de 50 milles), Kerrie Bruxvoort (38 anys, segona l’any passat i guanyant tota cursa que ha fet aquesta temporada), Emily Richards (35 anys, top 10 a l’UTMB l’any passat i 2a a l’Speedgoat d’enguany), i unes 8 més que podrien estar perfectament entre les favorites. A les amèriques trobes moltes dones i bones que com que no surten d’allà no les coneixem a totes, però si vinguessin aquí moltes estarien en podis de grans curses. És un país tan gran i amb una cultura tan arrelada a l’esport i l’estil de vida saludable, sobretot en els estats de la costa est i oest, que si li sumes l’alçada i les facilitats, neixen grans esportistes d’ambdós sexes. No es coneixen molts corredors americans perquè tenen un país tant gran que no tenen necessitat de sortir.

Quan una ultra comença al migdia canvia bastant la manera d’afrontar-la respecte les que comencen ben d’hora o quan es fa fosc. En aquest cas tens temps de dormir molt (important, sobretot els 3 dies abans 8h i el dia abans de la cursa si es pot 9h segons les recomanacions del Dr.Estivill). També pots esmorzar bé, tranquil·la i fer un 2on àpat 1,5h abans de començar (jo porto tota una pauta de nutrició previa i de cursa, gràcies a la Juana d’Alimmenta que ho té tot estudiat).  Sortint a les 12pm saps que tens 7h de llum, tota la nit (12h) i una part del matí. Per tant és una cursa molt estratègica, on els moments durs els passes de nit i on el fred només fa que complicar-ho, però que si ho superes, quan es fa de dia ja et queda poca estona per acabar i això sempre anima sobretot quan els ritmes circadians i tota tú t’actives.

He començat molt conservadora, a un ritme alegre però gens exigent i he anat cuidant-me al màxim per evitar problemes d’estòmac, rampes, deshidratació o fins i tot la panxa massa plena de líquids (com havia viscut a la Western, tot i que aquí a la Run Rabbit de calor res de res). Si que des d’un inici he intentat aprofitar les baixades (no molt llargues) per mirar de retallar minuts sense quasi esforç i controlant en tot moment no torçar-me turmells ni caure. És curiós com les dues caigudes que he tingut en aquesta cursa han estat al principi (entre les 2h i 4h) en un terreny fàcil i plà (encara que relliscós i amb fang) que m’han suposat cops als turmells, pelada de mans i un turmell d’aquiles inflamat…quan la ment es relaxa o desconecta de la feina que ha de fer… de seguida ensopego! (ens fem adults sense consciència…je,je). La baixada de Fish Creek a la milla 11 de dia, amb el terreny sec i una mica tècnic, ha estat molt divertida i bonica.

A mesura que ha passat la tarda els km’s se m’han anat posant bé, el cos l’he notat valent, la nutrició s’ajustava a l’esforç i estava gaudint de la carrera i de l’assistència (els DePuy que viuen a la zona i oncles del meu amic Travis Macy -gran ultramaratonià que l‘any passat em va fer de pacer a Leadville-). A davant portava 3 o 4 noies, però no m’importava, jo feia la meva cursa i encara quedava mooolt!
A l’arribar la nit tot es complica, sobretot si no portes el cos ben hidratat i alimentat, o quan has començat molt ràpid. Al primer punt alt i dur de fred ja hi ha hagut abandonaments (a Long Lake i Summit Lake). Jo he mirat de tapar-me bé cap, mans i tronc, i tot i tremolar he mirat de mantenir el ritme, menjar i no aflacar! En un tram de pista cap a Dry Lake ha estat un moment aborrit i dur (entre la 1am i les 3am) i és quan m’he posat l’ipod amb la música escollida i amb algunes de les cançons preferides de la meva filla gran (i enmig de la nit, sola i amb la llum del frontal he recordat i fins i tot he imitat amb les mans algunes de les seves coreografies, i alguna llàgrima d’enyorança també ha regalimat….).

La cursa té bastants anar i venirs que la fan dura psicològicament i que també serveixen per anar-te creuant gent, animar-te i controlar a les rivals. Però en plena nit això costa, i sobretot quan hi ha hagut dos sortides i molta gent corre com a “tortoise”-tortuges- sortint a les 8am i uns pocs sortim com a “hares”-llebres- amb dorsal de diferent color (però que de nit i amb el paravent no veus molts cops quina cursa fa qui).

Després de les 3am tenia a la 1a dona (l’Emily) a més de 30 min i la segona no molt lluny, encara quedàven 6h de cursa i molta nit per davant. Estava cansada, el tendó del peu em feia mal, però sentia que tenia cames i ganes. La pujada de tornada a Summit Lake desde Dry Lake ha estat la part més dura, però amb l’ajuda de la motivació i algunes cançons agradables he anat fent sense pensar-m’ho. Al arribar al control he aprofitat per prendre caldo calent i repostar menjar energètic i la sorpresa ha estat trobar-me a dues dones només sortir del control que com que no veia el dorsal no sabia si eren les de davant meu en categoria de “hare”. He vist que anàven ràpides i no deien res, en una de les baixades tècniques per un bosc ple d’arrels i fang he aprofitat per  adelantar a una que de seguida m’ha dit que la primera la tenia a un minut, i als pocs minuts ja l’adelantava. Més tard en el següent control em dirien que anava primera!, però com que no ho sabia, he anat accelerant el ritme mica en mica. Estava fent-se de dia i quan he pogut he apagat el frontal per anar controlant si venia lluny o no la que acabava d’adelantar (i que no veiés que l’estava vigilant).

Estava a unes 3h d’acabar la cursa, tenia a la 2a i 3a a menys de 5 minuts darrera meu, i no podia badar ni relaxar-me en cap moment, ara tocava lluitar de veritat, patir fins al final. A Long Lake quan m’han assegurat que era la 1a noia que passava, he deixat el frontal a la meva bossa (que podies deixar abans de començar la cursa perquè et pugessin al control), he agafat dos gels Etixx amb guaranà i he repostat el bidó d’aigua, sals i carbohidrats per començar la recta final fins a l’arribada.

Se m’ha fet llarg el camí de tornada, sobretot el corriol que et porta de nou a Mt.Werner i que en aquell moment del dia m’he trobat a tots els corredors que a les 6am havíen sortit de l’estació per disputar la 2a prova que l’organització feia, una de 50 milles. Ha estat bonic rebre els ànims de tots el corredors que et creuaves en aquesta part final i que et deixaven passar en els trams estrets i tècnics. M’anava girant per veure si venia la 2a, però en un bosc amb un corriol petit i que no para de fer curves és molt difícil veure algú si no el portes molt enganxat. En cap moment he tret el peu de l’accelerador, notava com el cos s’anava buidant (no portava un ritme per menjar tranquil·la i només bebia). Només desitjava començar l’última baixada, que encara que fos dura i llarga sabia que la que vingués darrera hauria d’apretar molt per retallar-me minuts. Quan he arribat en aquest últim control he respirat una mica però en cap moment ho he donat per fet, donaven encara 1h de cursa i podia passar de tot. He baixat a pinyó, amb 47 minuts, sabent que els meus genolls i quadriceps no m’ho perdonaven, però s’ho valia. Mentre baixava en alguns moments respirava a fons, fins i tot tancava els ulls i mirava de canalitzar la poca energia i cames que em quedaven per avançar ràpid i constant (“be consistent” pensava, recordant les paraules del Travis en els últims km’s de la Leadville de l’any anterior).

No és fins a 5 minuts abans d’acabar que veus l’arribada (perquè vens d’una falda de la muntanya que no et deixa veure la base de l’estació d’esquí), que et gires i no la veus en els metres precedents, que tanques els punys i t’enorgulleixes de l’esforç que has fet, que les llàgrimes se t’escapen i que finalment quan entres a la línia d’arribada t’abraces amb la gent que t’ha ajudat,  que t’ha vingut a animar i amb l’organitzador que t’espera. Llavors ja no pots fer ni un pas més, el cap desconecta i el cos diu prou, però el somriure el tens d’orella a orella.

Entre l’any passat i aquest he corregut 3 grans ultres dels Estats Units i puc dir que són molt diferents entre elles de recorregut, ubicació i clima, però tenen una cosa en comú que les fa úniques: la gent que les corre les viu, és la seva passió, la família i amics es volquen, la gent que no et coneix està amb tú, i fan d’aquest esport una filosofia de vida. És un sentiment que només es viu allà i crec que com a mínim un cop a la vida s’ha de viure, perquè aquí això no ho trobem amb tanta vivència.

Què em quedo de cada cursa?

Leadville: la seva història, un poble miner sense gairebé recursos, amb la famosa frase que tot ultramaratonià americà es repeteix: “You’re better than you think you are and you can do more than you think you can", amb l’alçada mitja de la cursa de 3000m, amb l’arribada interminable al poble per una pista que no para de pujar, amb l’assistència de Twin Lakes on un petit poble passa a ser un centre de trobada espectacular, amb el creuament d’un gran riu que et refresca per la cintura en un moment clau, amb la pujada i baixada de Hope Pass on pots controlar les adversaries i animar a tothom i ser animada, amb la figura del pacer que és cabdal. I amb l’arribada, que sigui l’hora que sigui l’organitzador o la seva dona estan allà per abraçar-te.

Western: és  la mítica i la més antiga i és un luxe poder viure la gran investigació que va associada de la mà del Dr.Hoffman desde fa anys per aportar el coneixement científic de molts aspectes d’aquest esport   i ajudar a prevenir (com jo vull fer una mica amb el projecte SUMMIT). També les tres vegades que es creuen 3 rius principals pujant i baixant valls infernals amb una calor insuportable (Duncan Canyon, Devil’s Thumb, El Dorado Creek), del creuament de l’American river amb una corda auxiliar i una fila de voluntaris que es passen hores dins l’aigua ajudant a tots els corredors. Les empremtes de vida salvatge com les caques d’os i restes de pell de serp cascavell. Corriols interminables per extensions de boscos gegants. La calor asfixiant que pot ser una trampa mortal. L’arribada amb la volta final a una pista d’atletisme d’Auburn, que després de les hores i el cansament que portes a les cames et sembla un estadi olímpic i flueix l’emoció per cada porus de la pell.

Run Rabbit: Em quedo amb la simpatia dels organitzadors que en tot moment et fan veure que fer una ultra no és anar a “passar-s’ho bé” però que és un repte que el tens per sempre. Els canvis de recorregut que trobes enmig de boscos de bedoll, avet i zones rocoses. De l’espectacularitat de la nit amb temperatures sota zero, passant bassals gelats i llacs que respiren silenci. La gestió del cansament, fred i nutrició no gens fàcil sota la llum d’un frontal. L’esperit dels voluntaris en cada avituallament que fan una feina que no té preu. L’arribada interminable de 12km per una pista d’esquí amb 1000m- quan les cames ja fa estona que volen parar. Els pontets i corriols que atravesses en molts indrets que et recorden un conte de fades.

Cada una d’aquestes ultres té el seu encant, duresa i particularitat. Ha estat increïble i un plaer poder-les córrer i a la vegada endur-me de cada una un troç de vivència i amistat amb la gent i les muntanyes que les rodegen.

 

(fotos: Jan DePuy)

Photo Paul Nelson
Comentaris
Jaume
15 Octubre 2015 / 16:04 h
Moltes felicitats Emma,

cada vegada que llegeixo alguna de les teves curses o aventures quedo impresionat i se'm posa la pell de gallina. Ets una campiona!
Mario
26 Setembre 2015 / 13:50 h
Sos de admirar Emma, yo que te vi en diferentes puntos de la carrera, puedo asegurar lo fuerte que eres física y mentalmente. Te vi corriendo la última subida, ahora comprendo esa fuerza que irradiabas, una competidora venia atrás, no se sabía a cuanto tiempo venia pero te generaba esa presión de no dejarla pasar... Mis respetos tal y como te lo dije personalmente...

A seguir adelante y a seguir siendo ejemplo de lucha para quienes te admiramos
1
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Ay Up Lighting Systems
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.