El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
02
Juliol
2015
Western States, quan es veuen les orelles al llop.

Dos dies després d’haver arribat a meta, reflexiones sobre tot el que has viscut, com has corregut i has gestionat la cursa i te n’adones que encara hi ha moltes coses a aprendre.
En tots els anys que porto corrent mai havia tingut la sensació de no voler menjar res durant tantes hores, de només voler beure i d’acceptar només síndria i algunes maduixes en molts dels trams. Quan en una ultra fa calor durant tantes hores i de la de veritat (quasi 40 graus) tot es complica. El cos necessita aigua, i molta, però també menjar, i aquest va associat a més aigua que molts cops no es té, per tant s’opta per no menjar gaire res. Portava carbohidrats i sals dissoltes en aigua, però a partir d’unes hores necessites menjar sòlid i no m’entrava… En els avituallaments caldria aliments més líquids i una mateixa evitar d’ingerir directament l’aigua gelada que et donaven! Però molts cops no saps perquè, però no ets capaç de saber solucionar la situació.

Portava també un bidó isotèrmic a la mà que l’anava omplint a cada avituallament amb aigua i glaçons per anar-me tirant per sobre el cap, els braços, les cames i fins i tot els peus!! (això només ho havia necessitat a Sables!). Després veia com la gent portava gorres especials on poder-hi posar draps mullats i glaçons, manguitos on també posar glaçons i motxilla petita a l’esquena on també l’omplien de glaçons!! Durant les 12h centrals de la cursa la calor apretava de valent i els barrancs que no paravem de pujar i baixar bullien. La sensació era d’infern total…

En dos d’ells (Devil’s creek i El Dorado’s creek) vaig anar expressament a dins l’aigua i m’hi vaig enfonsar del tot durant una bona estona. Sabia que perdia temps però el meu cos ho necessitava (després parlant amb el Dr.Hoffman deia que hagués necessitat uns 10min per baixar la temperatura corporal, però com a mínim a nivell mental em va ajudar molt).

La primera part de la cursa em vaig trobar molt bé i a bon ritme, gaudint de les baixades, no apretant en excés a les pujades i amb una temperatura molt portable. A Robinson Flat (48km) m’esperava el David i els nens, allà ja vaig arribar justa d’aigua (no vaig calcular bé en l’anterior avituallament), però les sensacions encara eren bones!

A partir d’allà el cos no parava de demanar-me aigua, estava assedegada! La temperatura no parava de pujar. Em mantenia entre la 3a i 5a posició, però cada cop em costava més menjar i només acceptava beure i alguna fruita. Quan vaig atravessar El Dorado creek vaig entrar dins l’aigua i em vaig refrescar tant com vaig poder. Era el km 80 i per primer cop feia pipi. El cos estava deshidratat.

La pujada a Michigan Bluff va ser bastant infernal i arribant a dalt la 4rta noia m’atrapava. Al control m’esperava el David i els nens amb gelat i pizza, però no m’entrava res… D’assistència en altres punts també tenia a la Jamie Frink, corredora d’ultres amb dos fills i amb alguns podis en algunes de les curses més llargues d’Amèrica. Era ideal portar dos cotxes d’assitència perquè hi havia punts que era massa just arribar amb un de sol.

A Foresthill (97km) s’incorporava el “pacer” o persona que t’acompanyaria fins al final però no et podia ajudar, ni donar aigua, però si podia marcar el ritme. Amb mi venia l’Amy Spronston, 3 vegades a la Western, amb un podi en ella i moltes altres curses internacionals guanyades. Em vaig canviar de bambes, mitjons, i de baixada cap al riu de nou! La Western és puja i baixa sense parar. Encara que el perfil sembla que tota l’estona vagi baixant, no pares de fer desnivell i a sobre corrent! és un 99% de cursa per muntanya (quasi no toques ni pista ni asfalt).

A diferència de Leadville que trobava ceps a cada cantonada, aquí trobava cagades d’ós, i moltes! En algun tram que anava ben sola no les tenia totes amb mi, ni tampoc amb trobar-me una serp cascavell o un puma!

Fins al km 113 vam anar a ritme i bé, però arribant a Rucky Chucky, on es creuava el riu i on tornava a tenir al David i els nens ja no anava bé. Em faltava energia, el meu cos ja portava hores en reserva. La calor havia aflacat però jo no tenia força. Allà em va atrapar la que anava 5a. La 3a no feia ni 6 minuts que havia creuat el riu, així que ens els últims 34km de cursa el podi estava obert.

Vaig atravessar el riu tant ràpid com vaig poder, ajudada per una corda i uns 20 voluntaris aguantat-la. L’aigua fins al pit va sentar de meravella! Cal remarcar la quantitat de voluntaris i de bona disposició que té tota la gent que col·labora amb la Western, desde omplir-te els bidons, ajudar-te, refrescar-te, aconsellar-te, preguntar-te com estàs, controls mèdics demanant quantes vegades feies pipi, si et trobaves bé, … un equip impressionant de gent que fan la cursa GRAN.

La pujada després del riu fins a Green Gate vam anar a la idea, però de nou el cos anava flaquejant…Després d’Auburn lake i ja de nit corrent per corriols impressionants ens vam ajuntar les 3 primeres dones, però llavors la Kacie que m’havia atrapat abans de creuar el riu va apretar, l’Aliza i jo ens vam quedar. Mica en mica jo anava afluixant i la 4rta també anava marxant davant meu. La sensació era d’impotència total, perquè no era per dolor o malestar, era per falta de benzina!!

Des de Brown’s Bar fins a la meta, els últims 15km vaig perdre més de 40min respecte el grup de noies amb les que lluitava, estava ko. Vaig mirar de conservar tant com podia la 5a plaça i anava buscant espurnes d’energia d’on podia (en la ment, el cos, la sopa de fideus, el gel, l’aigua amb sals o carbohidrats, … però costava). Quan amb l’Amy varem creuar el No Hands Bridge ja va ser dir-me: “Emma, ara ja a morir amb tot el que et quedi, l’últim esforç”. Vàrem pujar cap al poble a ritme, i després apretant les dents fins al final perquè sabíem que la 6a no venia lluny perquè veiem la llum del seu frontal.

No sé expressar bé la sensació d’arribar a la pista d’atletisme del poble d’Auburn, 161km després, amb l’arc de meta al final i els meus petits agafats de les mans. Però dir-vos que mentre escric aquestes línies em salten les llàgrimes de sentiment. Acabava de viure una experiència única amb un patiment brutal i sabia que havia buidat fins l’última espurna d’energia que em quedava.

Quan vaig arribar el Dr.Hoffman va procedir a treure’m sang, pesar-me i tenir-me estirada 20 minuts per evaluar la recuperació muscular en els següents dies (jo sense fer res i comparar-ho amb altres voluntaris que els posava en gel o amb mitjons compressius). Després de les proves  mèdiques vaig tardar bastant a poder-me aixecar i caminar fins al cotxe, em feia mal tot, i sobretot em marejava (la sang encara estava a les cames i no arribava al cervell). Eren les 2:30 del diumenge al matí. Una estona més tard vaig arribar al llit amb ganes de no fer res i mirar de dormir, però com sempre passa al acabar una ultra, no vaig aclucar ull, em feia mal tot.

Uns dies més tard el Dr.Hoffman em va enviar els resultats dels enzims musculars, més de 35.000UI/L (el límit és 150), brutal la trinxada muscular que portava a sobre quan vaig acabar, sobretot a la mala gestió de la nutrició.

Ara toca descansar i ja pensar en altres reptes. La mítica Western no només ha ensenyat la poteta, sinó que m’ha mossegat de valent. La marca la tinc, i si mai hi ha una propera ja sabré quina cara té el llop quan torni a ensenyar la pota per sota la porta.

Fotos: iRunFar, Gary Wang, Gretchen Brugman

corrent amb la pacer Amy
amb l'assistència Jamie i els nens
Comentaris
Paco
07 Juliol 2015 / 09:39 h
Se me ponen los pelos de punta de imaginar lo que explicas. He experimentado esa misma sensación (ir en reserva) alguna vez y es muy desagradable y frustrante. Pero es que encima tú has sido capaz de hacer un gran puesto en la clasificación aún estando en esas condiciones. Eso no está al alcance de cualquiera. Admirable!!!
Mario
03 Juliol 2015 / 10:43 h
Bravo, una gran experiencia. Ahora que has realizado las dos ultras mas míticas del mundo WS100 y UTMB puedes comentar pros y contras de cada una?. Creo que demasiado calor y demasiado corrible la Western para mi pero tiene que ser una gran experiencia el cruzar el Rucky Chuky después de verlo tantas veces por video.
1
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.