El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
12
Setembre
2014
Transalpine Run 2014: Carrera de 8 dies, 293km, 13000m+ : Si no vols caldo… dues tasses!

Porten 10 anys funcionant, creuant fronteres que van més enllà dels límits i les emocions.
Al setembre del 2005 va tenir lloc la 1a edició de la GORE-TEX ® TRANSALPINE-RUN, participant 75 equips de 12 països. Enguany, del 30 agost al 6 setembre 2014, hi ha hagut 350 equips de 46 països diferents. La Transalpine Run s'ha convertit en una llegendària carrera per etapes.

L’organització ja havia estat fent la ruta amb bicicleta de muntanya des de feia molt de temps i en el 2005 van començar a fer-ho a peu. Des dels inicis és una cursa especial, amb un gran component social entre els equips i els corredors; es corre amb equips d’homes, dones, homes master, mixtes, màster mixtes o senior master homes, funcionant plegats durant 8 dies (no ens podem separar més d’un minut). En aquesta edició he participat amb el Gerard Morales (Blacky) també de l’equip Buff en la categoria de parella mixte.

Creuar una petita part dels Alps per Alemanya, Àustria i Itàlia, ha permès gaudir d’un paisatge impressionant amb rierols de muntanya i cascades que han creat un paisatge sonor únic. Tot i que ha estat l’edició d’any parell, que correspon a la versió més corredora i menys alpina, hem passat per muntanyes nevades, senders plens de pedres, molsa, arrels i molts, molts bolets (ningú recullia els rovellons ni els ceps!!…).


Etapa 1: Ruhpolding-St.Johann: 48,7km, 1540m+
temps d’etapa: 5:04:06
ritme d’etapa: 6:12/km
pulsacions mitjanes: 154

Ruhpolding, el poble d’on vam sortir, forma part dels Alps Bàvars, a  prop de Salzburg i Múnich. La seva vall està protegida dels vents freds, esquiva la boira i té un clima ben suau. Aquesta regió està plena de llacs i s’anomena el “petit Canadà”. Des d’aquest poble alemany ja entràven des del primer dia a Àustria (St.Johann), passant la frontera per la més pura muntanya.
Amb el Gerard vam començar progressius, sense esperar res però alhora sense disminuir el ritme. Des de l’inici ens anàvem preguntant si tot seria pista i asfalt, perquè s’anava ràpid i no hi havia trams tècnics. Quan vam arribar a la muntanya després de més de 20km, en la primera baixada tècnica vam adelantar les dues parelles que a les primeres 3h anaven davant destacats, el francesos del Garmin Adventure i els suissos del Orthomol Sport-running team. El primer pensament que vaig tenir va ser que no baixaven bé i per tant era una avantatge per nosaltres en les etapes posteriors quan hi hagués corriols tècnics. I així va ser! però en els plans i pistes ells serien més ràpids i nosaltres hauríem d’apretar les dents.

Al acabar l’etapa tenia el genoll esquerra tocat, ja me’l vaig començar a notar a partir del km 30 i el dolor va anar a més. Quan es va refredar anava ben coixa. Espantada vaig trucar al fisio i al metge. Se m’havia inflamat pel fregament entre el condreo-femoral i la fascia lata, per pronar massa en terrenys durs com els que acabàvem de córrer. Jo també ho vaig atribuir a no descansar prou des de l’ultra de Leadville (del 16 d’agost amb 161km…). Així que tocaria conviure amb el dolor i aguantar tant com pogués les 7 etapes que quedàven.

Després de cada etapa podies menjar una mica, i ja tenies la teva bossa o al campament que l’organització preparava o als hotels que havien reservat pels qui ho demanaven. Malauradament sempre teniem els hotels lluny de l’arribada i anar a peu després de cada etapa era bastant calvari i fins i tot alguns dies calia agafar un bus o un cotxe!

Cada vespre a partir de les 18h hi havia la “pasta party” on et donaven un plat de pasta, sopa, pa i quelcom de postres; no era molt generós i la proteïna brillava per la seva absència, però es tenia una gana que s’acabava tot el que hi havia sense contemplacions. Molts cops el lloc triat pel sopar estava ben lluny d’on descansaves i això feia que les tardes fossin dures i pesades de desplaçaments i logística amb poc temps per relaxar-se…
Però si t’agrada correr i vols una carrera per etapes espectacular, és el preu que has de pagar. Si no vols caldo… dues tasses!

Etapa 2: St.Johann-Neukirchen: 49,2km, 1820m+
temps d’etapa: 5:01:39
ritme d’etapa: 6:06/km
pulsacions mitjanes: 146

La segona etapa vam seguir anant al nostre ritme. Jo només sortir no tenia clar que pogués córrer i estava ben nerviosa i “acollonida”. Però per sort el genoll es va escalfar i em va permetre mantenir un bon ritme i conseguir adelantar els equips capdevanters per arribar primers de nou.
Cada dia ampliavem la diferència una mica amb la resta d’equips (pocs minuts), que anàven donant més distància però que en cap moment representava una garantia. Les etapes eren suficientment llargues i tècniques com per pifiar-la un dia i perdre tota l’avantatge o ja no poder continuar més. Ho teníem clar amb el Gerard i sabiem que la lluita seria diària i que no hi havia espai per la relaxació. Interiorment veia que aquesta Transalpine se m’estava fent més dura del que em pensava i amb la lesió del genoll preveia que patiria, i de valent.
Neukirchen, un poble típic tirolès, és un lloc ideal pel senderisme o el ciclisme de muntanya al Parc Nacional Hohe Tauern amb més de 800 km rutes per la btt. La pluja no ens abandonava, la neu arribava a cotes baixes i l’organització li va tocar aplicar el plà C pel recorregut de l’endemà. Etapa escurçada amb sortida i arribada al mateix Neukirchen.
La pasta party… al bar de l’estació d’esquí després de caminar una bona estona i sumar 20 minuts de “telehuevo”,…

Etapa 3: Neukirchen-Neukirchen: 29km, 1500m+
temps d’etapa: 2:52:33
ritme d’etapa: 5:54/km
pulsacions mitjanes: 150

Per culpa del mal temps que ja feia 3 dies que arrossegàvem, van canviar a l’últim minut l’etapa i en comptes d’arribar a Prettau varen fer un circuit circular per la zona, que per la nostra sorpresa quasi no van posar ni pista ni asfalt i vam gaudir de corriols i boscos espectaculars, però sense relaxar-nos ni un moment i sent un trenca-cames que deunidó!!
Vam conservar el primer lloc, però amb un ritme infernal! A mi que m’agrada llarg i suau vaig patir bastant; Blacky va ajudar com un campió en tota pujada i falç plà.
Al acabar l’etapa una remullada a la font del poble fins a la cintura va anar genial i el dolor del genoll es va adormir una mica…
La sorpresa va ser el transfer amb bus o cotxe amb més de 3h30min per arribar al poble de la sortida del dia següent, Prettau. Aquest trajecte va matxacar a tothom i les cames no van poder recuperar com tots voldríem, sentint-nos l’endemà molt més cansats del previst.

Etapa 4: Prettau-Sand in Taufers: 31,5km, 1800m+
temps d’etapa: 4:03:18
ritme d’etapa: 7:42/km
pulsacions mitjanes: 146

Aquesta etapa partint d’Àustria i arribant a Itàlia va ser la que ens va permetre gaudir com mai fins llavors de l’alta muntanya passant per colls espectaculars i boscos d’ensomni. Vam tocar neu, vent i fred. Des de l’inici anàvem amb l’equip francès segon classificat que portava un gran ritme a la pujada, però a la que va començar la baixada tècnica de corriol, neu, fang i arrels, els hi vam poder retallar una distància que va ser clau per tornar a estar al davant.
El genoll aguantava, la musculatura també però jo em trobava una mica buida, sense molta energia pujant. Però amb el Gerard tot es feia fàcil i la seva empempta i ajuda constant eren espectaculars. Al tancament de la 4arta etapa ja teníem una avantatge de 26 minuts, no era molt però anàvem sumant mica en mica una avantatge a base de suar-ho de valent.

Prettau és un dels pobles més endinsats de la vall d’Ahrntal, pintoresc com els que ja havíem visitat les etapes anteriors, i famós per la tradició de la mineria i l’artesania. Però les nostres cames no estàven per anar a voltar pels pobles que trepitjavem, i el primer que feiem al arribar a l’hotel era portar la bossa a l’habitació, dutxar-nos, picotejar quelcom de menjar i descansar tant com poguessim amb les cames amunt! El nostre allotjament estava lluny de l’arribada i calia cotxe per arribar-hi. Al davant mateix tenia un riu d’aigua gelada que em va servir per posar les cames en remull durant uns 10 minuts; es van fer eterns, però van servir per desinflamar i recuperar tant com podia per la maleïda etapa vertical de l’endemà. Sabia que no ens beneficiava una etapa de només pujar i ben curta, però a la vegada ens serviria per poder descansar la resta de dia i afrontar amb més garanties les tres últimes etapes.
L’hotel no tenia wifi a les habitacions i cada cop que volíem conexió amb el món exterior calia anar a l’entrada principal, però per sort hi havia ascensor y el meu genoll ho agraïa de valent.

Etapa 5: km vertical Speikboden: 6,4km, 1075m+
temps d’etapa: 1:07:32
ritme d’etapa: 10:30/km
pulsacions mitjanes: 147

Sand in Taufers: situat entre 865m i 1.600 m (Rein) té 5.000 habitants està rodejat de muntanyes que no deixen indiferent en ple Tirol, i les pistes d’esquí que l’envolten va ser l’escenari de la 5a etapa, novetat d’enguany, curta i dura on només es feia que pujar per un sender que tallava la pista principal d’accés a l’estació. Com que el genoll em seguia fent mal abans no s’escalfava i em suposava un gran dolor començar una etapa sense haver calentat, l’entrenador Leo em va demanar si podia buscar una bici estàtica abans de sortir, per escalfar la musculatura sense notar el genoll. Ja em veus entrant als hotels del costat de la sortida, demanant per la sala de fitness i buscant una bici, o directament baixar al pis -1 i investigar… i la vaig trobar des d’aquell dia fins al final, m’espavilava a cada poble (alguns ben petits per cert) i alguna cosa trobava.

El Km vertical va ser tant dur com esperava, amb 6km pujar 1000m+ per una diesel com jo… es va fer pilota!! però amb el Blacky ajudant de principi a fi i mirant de no decaure de ritme varem poder salvar una mica cedint 5 minuts als francesos que anàven segons. Però és tant diferent una etapa així de la resta que tenia l’esperança que no passava res. Calia anar tirant i conservant cada granet d’energia, ja que encara quedàven 3 etapes que marcarien, i així ho van fer.
Van guanyar l’equip Gore-tex Dolimites.com team format per una americana i un italià que pujaven com fletxes, fent l’etapa amb una hora pelada (nosaltres 1:07) i que havíen fet 2ons a la tercera etapa, però en les llargues i de muntanya no els teníem pas a davant. Aquí a la Transalpine et vas trobant més o menys la mateixa gent tota l’estona que dura l’etapa, excepte alguns equips que a les primeres pujades van molt més ràpids però després a la primera baixada tècnica ja frenen o quan passen de les 3h ja no van igual. Nosaltres sempre anàvem rodejats de les mateixes parelles masculines i dels dos primers senior màsters homes. Els que guanyaven -team Ahrntal- sempre eren fortíssims pujant, però baixant a vegades els atrapàvem, i els que quedaven segons -team Latsch Skinfit Bozen- sempre ens acabaven adelantant a manca de 4km pel final, teníen unes molt bones cames baixant i ja els esperàvem…je,je.

Al acabar el km vertical el meu àcid làctic estava a 8,7mmol/l, quan la resta d’etapes acabava entre 2 i 3… havia exprimit la musculatura, sense apurar al seu límit, però de nou deixant-hi bastant la pell.
La tornada a l’hotel va ser amb el “telehuevo” i després autostop, ben coixa pel genoll…
La moral una mica tocada per cedir 5 minuts però comvençuda que havia fet bé de no desgastar-me en excés. Després d’aquest esprint calia recuperar bé, buidar el lactat i regenerar musculatura. És molt important la primera hora post cursa per reomplir dipòsits de carbohidrats i tornar a donar els aminoàcids necessaris per reconstruir les proteïnes malmeses. A la Transalpine no era fàcil, perquè el menjar al acabar deixava que desitjar (pa, embotit, cervesa, redbull, formatge,…) i acabavem lluny de l’hotel on hi teníem la proteïna recuperadora. En el km vertical vam acabar a dalt de tot de les pistes d’esquí però per sort el menjar a l’acabar va ser una lasanya de verdures o de carn prou consistent. També si es podia era ideal fer un massatge, estirar, posar el Compex, els mitjons compressius Compressport, o fins i tot remullar les cames amb aigua gelada i després deixar-les amunt tant com es pogués…

Etapa 6: Sand in Taufers-St.Vigil: 38,5km, 2290m+
temps d’etapa:4:21:40
ritme d’etapa: 6:48/km
pulsacions mitjanes:146

Què dura va ser l’etapa… vam sortir amb el turbo posat per no donar peixet als segons classificats i que el dia anterior ens havíen esgarrapat 5 minuts. Sort que els primers 4km vam poder escalfar per afrontar la primera pujada de 600m ben dreta per un corriol estret, de pinasa i amb arrels. A la baixada jo necessitava uns minuts per adaptar les cames però després ja marxaven i podíem anar prou ràpids per sempre adelantar gent i que mai ens atrapessin. De bon inici ens vam posar davant, però no venien molt lluny així que no valia relaxar-se. Després va venir un troç d’uns 10km per pista i asfalt, passant pel mig de grans pobles com Brunico. Una bici quasi se’ns va menjar al centre del poble! Jo anava ja al límit, sense gaires reflexes, corrent a un ritme alt i amb un Gerard que no cedia, que empenyia i que constantment demanava i animava. Chapeaux!
Al km 23 “se’ns van acabar els postres” i va venir la pujada de 1500m+ en 7km que va deixar el km vertical del dia anterior en pecata minuta…
Vam seguir a ritme alt, deixant-ho tot i el Gerard ajudant tota l’estona. A dalt quasi fosos vam mirar d’anar recuperant en la llarga baixada que venia i a falta de 5km ja veiem que els portàvem lluny. No vam afluixar, a mi em feia mal tot i des de l’inici tenia un abductor tocat (el de la cama contrària del genoll lesionat). Patia perquè els 5km d’asfalt no s’acabés de destroçar i tancava les dents i a vegades els ulls. Què dur que es feia!!

En entrar a meta com a vencedors de nou de l’etapa les llàgrimes em saltaven, tot era dolor i alhora satisfacció per haver conseguit controlar patiment fins al final. Jo renegava del perquè calia anar tan ràpid però el Gerard era contundent: “si els hi podem retallar 5 segons no els hi retallarem 3. A fondo fins al final”. Bufff…es va generar bastanta tensió d’equip que després de dutxar-nos i menjar es va calmar l’ambient. El cansament tant físic com psicològic fluïa per tots costats…

Etapa 7: St.Vigil-Niederdorf: 41,8km, 1950m+
temps d’etapa: 4:48:51
ritme d’etapa: 6:42/km
pulsacions mitjanes: 140

St.Vigil/Enneberg es troba a l'entrada de la vall Enneberger, una vall lateral de Val Badia, al cor del Tirol del Sud dels Dolomites amb més de mil anys d’història. Es parla el Ladin amb 12000 anys d’antiguitat (llengua neo-llatina dialecte de l'època romana, molts li diuen “la llengua dels Dolomites”) i hi viuen uns 1200 habitants. Pels voltants es practica l'escalada, senderisme, bicicleta de muntanya, pesca, cavall, …

Aquesta etapa la vam fer amb una altra filosofia, sabíem que els segons els teníem a més de 30 minuts i per tant si no hi havia cap decaiguda greu no calia patir. Vam sortir darrera els francesos del Garmin, controlant i sense deixar que s’escapessin, els primers 14km es van fer una mica durs, perquè ells no baixaven el ritme i nosaltres no els deixavem marxar. Però poc després del primer avituallament quan el pendent ja es va posar més dret vam agafar un ritme constant amb el Gerard, i en poca estona ja els hi portàvem uns minuts d’avantatge. Només amb aquest marge vam fer una cursa més relaxada, vaig poder gaudir d’un paissatge alpí impressionant, tot i els bancs de boira i el petit plugim que a vegades queia ens privava de vistes.
Alguns trams en els colls eren ben drets i preciosos, amb cadenes per agafar-s’hi i grans blocs de granit. A les baixades tècniques amb el Gerard ens deiem: “no ens relaxem però no arrisquem, seguretat!” (és tant fàcil torçar-te un turmell quan vas cansat i ja portes 7 dies corrent amb més de 210km a les cames…).

Els últims 5km, per asfalt la seva majoria, vam seguir a ritme sense desgastar-nos, i com que el meu genoll, isquio, abductor, … aguantaven, vaig poder gaudir d’una arribada en condicions, sense aquell patiment que el dia anterior em va deixar ben tocada.
L’endemà ja “només” quedava una etapa de 33km, i els ànims després de guanyar més de 30 minuts als segons en una sola etapa estaven pels núvols. Les cames però … cantaven de dolor…

Etapa 8: Niederdorf-Sexten: 33,4km, 1270m+
temps d’etapa: 3:31:14
ritme d’etapa: 6:18/km
pulsacions mitjanes: 137

Era l’últim dels 8 dies de cursa, teníem clar que anàvem a conservar i a no arriscar. No ens podíem permetre perdre després de tot el treball suat i patit durant els 7 dies previs. L’equip dels francesos estava tocat, havia perdut 39 minuts el dia anterior i no les tenia totes d’acabar bé, la noia tenia turmell i genoll molt tocats. Però nosaltres vam seguir la nostra estratègia, seguir-los des de l’inici i controlar-los. Ràpidament vam veure que no anàven a bon ritme i ens vam posar fàcil a cap de cursa. Ja em veia de nou a ritme alegre i sense quasi poder ni parlar… (com cada dia). A la mitja hora de començar l’equip suís que anava 4rt de la general i l’alemany del Woly Sport-Salomon team amb la Julia Bottger que el dia anterior havíen entrat segons guanyant la 3a plaça al podi de la general, ens van passar com cohets, anaven fent la seva cursa per poder tenir una plaça al podi, la seva diferència era amb prou feines de 10 minuts… (és curiós com després de 7 dies s’hagi de decidir a l’últim moment un podi a la Transalpine, sort que nosaltres si ho feiem bé no teniem que patir pel 1er lloc).
Va ser per mi l’etapa més maca de totes, veient per primer cop el sol tota l’estona i podent apreciar les 3 Cime di Lavaredo a tocar.

Al final de l’última pujada vam atrapar a l’equip alemany i ja ens vam situar segons. L’última baixada de la Trans va ser una mica tècnica i després ja es va deixar fer, gaudint d’un final merescut i guanyant una prova que ens la vàrem haver de treballar des del primer fins l’últim dia. I on podia passar de tot!! Els francesos del Garmin tornaven a perdre una minutada saltant del podi i quedant 4rts, i els alemanys de la Júlia quedàven 3ers a només un minut dels suissos que finalment acabaven 2ons de la general.

Apunts SUMMIT

En aquesta prova també vam fer una part de l’estudi SUMMIT, jo i l’Ilona Hapkova del departament d’STAPS de Font Romeu de l’Universitat de Perpignan vam organitzar una bateria de proves que faríem tots els dies a les 8 parelles espanyoles mixtes que participaven. Vam treure sang abans de començar i just l’últim dia al acabar. Cada matí abans de començar miràvem amb la tècnica de la Bioimpedancia: l’hidratació corporal, la fatiga, el trencament muscular i l'aigua extra-intracel·lular com indicador d'edema. I sempre abans i després d’acabar cada etapa el pes, saturació, lactat, pols i orina. Jo corria i no podia fer gaire res durant les etapes, però l’Ilona amb l’ajuda de la Pilar (una de les corredores que era infermera) va fer un gran treball!
Vam veure com per exemple jo perdia una mitjana de 2kg per dia (menys a la vertical que amb prou feines perdia mig quilo), com a partir de la tercera etapa costava molt tenir una activitat cel·lular (i per tant una recuperació metabòlica) adient per una nova “matxacada” i que per tant el cos ja començava cansat. També vam veure com hi havia gent que dessaturava més que altres al acabar la prova i com l’acumulació de lactat al final de cada dia podia arribar a valors com 14mmol/l ! i com després era feina de cadascú i de l’entrenats i habituats que estéssim a netejar tot aquest àcid per l’endemà tornar a demanar contraccions màximes a la musculatura sense baixar el rendiment…jo dos dies vaig marcar pics de lactat per sobre de 8 (a la vertical i a la del dia després) que ni a les proves d’esforç amb el Dr. Brotons ho feia! cosa que reflexa la duresa i intensitat de les etapes tot i ser algunes de més de 4h!! A l’orina també vam trobar, sobretot post, nivells de bilirrubina i proteïnes que reflexaven el trencament muscular al que sometiem el cos dia rere dia.

I quan veus tot el “tute per la salut” que representa una prova d’aquesta envergadura, quan analitzes el patiment tant físic com psicològic que passes i com acabes de feta pols arrossegant el cansament i dolor encara una o dues setmanes més post cursa, et preguntes: Perquè ho fem??
Encara no tinc la resposta, les endorfines existeixen, el patiment fa que després valoris més el repte aconseguit i vulguis seguir fent proves per l’estil. Però suposo que quan tingui la resposta… deixaré de córrer.

Emma Roca

Comentaris
Javier B
07 Octubre 2014 / 11:07 h
Emma, ets tota una refèrencia per tots nosaltres!!! Hauries d'ajudar-me a convencer a la meva dona (també es diu Emma i tenim tres fills) per apuntar-se al trail-running ;-)

Gràcies i continua així!!
1
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Ay Up Lighting Systems
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.