El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
30
Maig
2014
Zegama, la crème de la crème de les maratons de muntanya

Des del 2002 els bascos porten organitzant una marató de muntanya sense esquerdes, amb avituallaments ben marcats i abundants, amb un recorregut molt ben senyalitzat, amb circuits alternatius, amb molta organització i amb les idees clares. Durant un cap de setmana, el petit poble de Zegama es transforma, passa a ser un poble ple de corredors, familiars, voluntaris i organitzadors.
500 inscrits, més de 40 noies.

Ja feia anys que la tenia a l’agenda, sabia que era una de les curses a fer en algun moment de la vida, i aquest cop desafiant el crono mèdic hi he pogut estar. Quan a la línia de sortida estava amb tots els èlit al voltant, amb el Kilian enjegant el crono just al meu costat, i tot a put de començar… estava ben emocionada, amb moltes ganes de començar i molt satisfeta d’estar allà, d’haver aconseguit recuperar un esguinç de 2on grau fet a la Transvulcània 15 dies abans. Poder-lo recuperar a fons i amb la suficient seguretat per poder afrontar una de les maratons de muntanya més dures que es fan al territori, m’havia sorprès i alegrat. Quan al km 56 de la Transvulcania m’esguinzava el turmell i m’impedia baixar bé i acabar sencera, veia com Zegama se m’escapava. Però la recuperació ha estat tant ràpida i efectiva que tothom ha quedat sorprès, l’inflamació en 72h remetia en un 80% amb apòsits, banys d’aigua i sal, gel, … fins i tot ortigues per activar la circulació.

Totes les toxines que s’alliberen en qualsevol inflamació (citocines, prostaglandines, leucotriens, tromboxans…) impossibiliten el moviment, provoquen dolor i allarguen la recuperació. Cada dia que passava parada només feia que aletargar el procés de recuperació, així que vaig optar per fer el que els fisios creien i el que els metges prohibien: moviment. La progressió de millora va ser espectacular i en una setmana ja podia caminar bé. Zegama la veia possible, però encara no tenia clar que pogués anar amb un mínim de condicions. El dijous de la mateixa setmana després de rodar sense dolor ni inflamació vaig saber que podria, caldria protegir-lo bé però tenia estabilitat i força. A vegades només uns petits estímuls i les ganes per veure complir un dels teus somnis, et dónen més força per la recuperació.

Divendres mateix agafavem el cotxe amb l’Ilona, la doctoranda en fisiologia que com jo està acabant la seva tesi doctoral i que m’està ajudant en el projecte SUMMIT, i arribavem a Zegama ben entrada la nit.
Amb l’equip Buff varem agafar unes habitacions d’un agroturisme molt acollidor a pocs quilòmetres de la sortida. Amb l’Ilona anàvem com ja haviem fet a La Palma, a veure l’hospital on portaríem les mostres de sang pre i post cursa, a revisar la sortida i l’arribada i a preparar tot el material amb dues infermeres que els hi havíem demanat si volien participar en l’investigació, la Maisa i l’Isabel, un encant!
El dissabte tarda, abans del briefing vam agafar 8 voluntaris SUMMIT que aquest cop volíem que en 15 dies fessin una altra marató o ultra, per seguir valorant el que tarda a recuperar el cos, no només a nivell muscular sinó també metabòlic, cardíac, … i quins canvis es produeixen després d’una cursa de muntanya llarga com aquesta. L’organització em va deixar 5 minuts en el briefing perquè expliqués el projecte i fes 4 recomanacions per cuidar-se pre-durant-post cursa. Gràcies!

Amb els nervis ja despuntant, la sang extreta, les proves pre cursa fetes i el material preparat vaig anar a dormir un pèl tard. Ja ho sé Dr. Estivill que cal un mínim de 7-8h dormides per rendir bé l’endemà… però no sempre puc!

El matí de diumenge es va llevar plovent, amb 8ºC i 100% d’humitat. La cursa es preveia dura, tècnica, freda amb fang i aigua per tot arreu. Seria la guerra, però com diu l’Hermida quan hi ha guerra cal anar amb les pistoles carregades!

Vaig sortir a bon ritme, intentant no perdre massa temps a la primera pujada, tot i que costa anar ràpid ja de bon començament quan una és diesel… al cim d’Aratz arribava amb 2h04, la primera ja havia passat feia 13 minuts, com van les del davant!! des d’aquell punt baixaves al S.Spiritu on tornaves a pujar fort cap als dos cims més importants de la cursa, l’Aizkorri i l’Aitxuri. Tenir a tothom animant a menys d’un metre i durant una llarga pujada et feia posar la pell de gallina, tenies la sensació de que els peus anàven més lleugers, però no podies accelerar-te perquè després es podia pagar molt car. El caliu del públic feia que la cursa agafés més espectacularitat. Les baixades des dels cims i els crestejos entre ells van ser molt tècnics i amb el fang, la boira i la pluja calia vigilar molt.

Jo vaig posar una marxa conservadora, tenia a les primeres lluny i no volia trencar-me, esguinzar-me ni ferir-me per cap costat, així que vaig gaudir com mai de tots aquests trams i de la marató en sí. Portava les Hoka Rapa Nui amb sola de vibram que van anar de luxe, no relliscava i tenia una estabilitat brutal. Tot i no anar ràpid vaig fer el millor parcial de baixada des de Aitxuri fins a Oltze entre les deu primeres dones.

Arribant a Zegama tornava a sentir l’emoció d’acabar una cursa mítica, d’arribar sencera, d’haver gaudit, i de notar el calor de la gent animant des del primer fins a l’últim. Et venen ganes de plorar, et sents molt contenta i viva; no importa que portis fang per tot arreu, estiguis ben mullada, amb les mans gelades,… Les endorfines existeixen i a les curses es fan més intenses.

Finalment vaig fer 9ena dona, la 150 de la general, i 2a veterana 4 minuts per darrera de l’Uxue, la 1a veterana, i a 21 minuts de la primera dona, l’americana Stevie Kremer, afincada a Crested Butte (2700m).

És una passada el nivell que va adquirint el món de les curses de muntanya, i per exemple amb el temps que vaig fer aquest diumenge, 5:08:03, hagués fet 4a al 2011 o 2a al 2010. Impressionant!

Sense poder-me avituallar fins passar les proves SUMMIT vaig anar volant al centre mèdic on em van punxar, pesar, mirar hematocrit, lactat i deshidratatació a través de la bioimpedància. Després ja va tocar relaxar-me, beure i menjar.

Apunts SUMMIT:
Tot i ser una marató on estàvem entre 4 i 6h corrent i la temperatura no va pujar de 9ºC, la gent va perdre 2kg de pes de mitjana, comparat amb els 3,6kg a la Transvulcania o els 3kg a la UTBcn, és força gran la quantitat perduda aquí a Zegama com per subestimar l’hidratació en una marató de muntanya tot i fer fred. El cos perd, sobretot aigua, seguit de massa muscular, grassa i no grassa.
Amb la bioimpedància una de les coses que podem veure és el nivell d’activitat metabòlica (IAM) que té cadascú abans i després de cada cursa. Si aquest IAM és alt vol dir que la persona té molta energia a usar i per tant arriba entrenada i bé. Si per contra comences amb un IAM baix pot voler dir manca d’entrenament o sobre-entrenament. Quan acabes la cursa si tens l’IAM bastant més baix de com has començat vol dir que per tú aquella activitat ha estat molt intensa, llarga i dura i has fatigat a les teves cèl.lules (estan cansades). Si per contra has mantingut aquest índex o l’has millorat vol dir que aquella cursa ha estat un entrenament de qualitat i has assimilat molt bé la distància, exigència i recorregut. En el meu cas particular a Barcelona vaig disminuir aquest index al acabar, a Transvulcania va augmentar i a Zegama es va mantenir. Per tant el fet de fer curses posa el cos a to (sempre i quan no anem a una alta intensitat), el prepara per les properes i si són més curtes té les cèl.lules més disponibles per rendir i no defallir.
Non stop!!

5472m+
42,195m
132 Pulsacions mitjanes
7:24 min/km
Tots els km’s han estat donats a través de la plataforma iwopi.org al projecte de The Family Run per la Fundació Juegaterapia (que cap nen malalt i hospitalitzat durant llargs períodes es quedi sense jugar).

Fotos: personals i de Jordi Garcia

explicant rojecte SUMMIT al briefing
Podium veteranes
Totes les mostres llestes per portar al laboratori
cessió de km's a la web d'iwopi.org
Comentaris
Quico
31 Maig 2014 / 08:14 h
Gracies, nomes comentar que treballo dempeus, i caminant molt, , i tot sovint em faig esquinços per la muntanya, i la recuperació es molt mes rapida fent-la activa, com diu la teva fisio, i la meva (Isa Arbones)
P.D. Si fes cas d'alguns traumatòlegs mai m'hages recuperat d'una fascitis plantar
1
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.