El blog de l'Emma Roca
Últimes entrades
Entrades per data
2017
2016
2015
2014
2013
2012
2011
2010
15
Setembre
2017
Tortugues i Llebres

Arribar a Denver sempre és agradable perquè saps que estàs a Colorado, un dels 50 estats que més ens agrada amb diferència.

Abans de la cursa aquest cop he tingut quasi 4 setmanes per preparar bé l’adaptació a tots nivells, però viatjar amb la família i aprofitar per també fer vacances no sempre és fàcil.

Tot i així hem pogut estar amb el Dave Mackey i el Travis Macy a l’Echo Lake i el Mt. Evans entre 3500 i 4500m, amb el Shane Sigle a Durango i gaudir del Colorado Trail, anar a Silverton i Ouray per tornar a dormir en alçada i fins i tot trobar-me un Linx que no em deixava avançar…*

Hem pogut estar amb la Danelle Ballengee a Moab (Utah) i patir la calor i una mica la por de perdre’m i quedar-me sense aigua per camins al desert dels slick rocks,… o anar a les muntanyes de La Sal per escoltar coiots a la matinada.

Passar per Logan (Utah) i córrer una mitja marató d’asfalt per treure una mica la carbonilla i conèixer de 1a mà la gent d’Altra, maquíssims.

Anar a veure la Rebecca Rush a Ketchum (Idaho) i flipar dels corriols perfectes i super corribles (sobretot molt ciclables) on em costava deixar de córrer. També aprofitar per veure la película que acabava de presentar (Blood Road) sobre la recerca de l’avió del seu pare derrumbat per artilleria terrestre vietnamita en el Ho Chi Min trail amb bicicleta…espectacular!

Per finalment arribar a Steamboat uns dies abans i ja anar afluixant, descansant i mentalitzar-me per la cursa que m’esperava. Unes hores abans d’arribar però, amb el creuament a la carretera de 3 cèrvols en plena nit, no vam poder evitar xocar amb un d’ells, per sort només amb el seu cul i el nostre frontal esquerre, sense afectar el motor, ni vidres ni a nosaltres, però si ens vam endur un bon susto i el cotxe va quedar amb un bon forat.
 
Aquest 5è any que vinc als USA per combinar vacances en família i cursa d’ultrafons no deixa mai de soprendre’m i sempre marxo amb moltes experiències noves i més unida que mai als meus. Quan estic en plena cursa, saber que els tinc allà i que ens alguns avituallaments me’ls trobaré, em dóna una energia extra que m’encanta.

Després de quasi 30 dies voltant per Colorado, Utah i Idaho el dia de la cursa arriba, els nervis no s’obliden d’aparèixer i tot sembla que es torni completament secundari.

Una ultra no es pot subestimar (ni una marató), i cal anar preparada tant físicament com mentalment, saber que patiràs, controlar el material i el menjar que portaràs, descansar el que toca i sobretot anar més motivada que mai. En una cursa tan dura no s’hi pot anar amb poques ganes perquè a la mínima abandones.

Recordo tots els punts on m’han assistit a les curses que he fet prèvies als USA: Speedgoat el 2013, Leadville el 2014, Western el 2015, Hardrock el 2016 i Run Rabbit enguany. En molts dels entrenos previs he viscut la vida salvatge creuant-me amb algun ós, serp cascavell, linx o coiot. Únic.

Enguany, en els dies previs, un gran incendi forestal a uns 30km havia deixar un ambient de fum i cendra per tota la zona que es feia difícil respirar bé. L’organització havia advertit que els asmàtics o gent amb problemes respiratoris anéssin en compte, i que les marques que es farien en aquesta edició no serien les millors degut a la qualitat de l’aire.

Tot i així el dia va despertar perfecte, ni molta calor ni molt fred i amb l’aire bastant més clar que els dies previs. Les “tortoises” sortien a les 8am i els “hares” a les 12am. Aquests últims eren els més ràpids, els que no podrien usar ni bastons ni “pacers” i a on estavem unes 10 noies per lluitar pel podi.

La cursa comença pujant i el ritme no pot ser alt perquè per davant hi ha 170km i més de 5000m positius a completar. És una ultra amb uns canvis de temperatura entre la nit i el dia molt bèsties, passant de 37º a la sortida, a -5º durant la nit. El recorregut va fent bucles per la zona d’Steamboat Springs, un poble molt actiu i autèntic de les Rocky Mountains de Colorado. Com sempre en aquestes curses americanes de 100 milles l’ambient és autèntic, amb gent que li apassiona fer el que fa, amb corredors i corredores que viuen cada milla que trepitgen, amb tota la família implicada en el gran dia, amb tradició de generacions fent la mateixa cursa sense manies ni complexes, sense idolatrar  fantasmes ni ídols efímers, senzillament corren pel plaer de córrer. M’encanta.

Des d’un inici Courtney Dauwalter va marcar un ritme inseguible mantenint el primer lloc de principi a fi. Ja havia guanyat l’any anterior i aquest cop tampoc va fallar, però va estar a punt d’abandonar degut a una caiguda a l’última baixada, quan ja només quedaven 4-5 milles, per sort va anar poder baixant (amb mal de cap i veient poc) i com que tenia una gran avantatge respecte la resta de rivals no va tenir problemes per acabar en un excel·lent crono i 1a posició. Jo i les altres corredores anàvem canviant les 5 primeres posicions de la classificació durant tota la cursa, i no va ser fins les últimes 3h que es va decidir el podi, però la segona plaça no va ser fins als últims minuts després de més de 22h corrent.

Sempre intento començar a un ritme que sé que puc portar tanta estona com faci falta. Miro de no accelerar massa (en pujada tampoc puc, però en baixada procuro no arriscar-me ni donar-ho tot al principi, per por a sobrecarregar-me i després claudicar la resta de la cursa). El meu ritme, lent però constant, fa que cap al final de la cursa pugui fins i tot anar més ràpid per acabar de buidar-me al arribar. I així va ser.

A excepció de dos trams que per mala gestió no vaig anar com esperava (un per no agafar el frontal vaig haver d’accelerar per arribar al següent control abans que fos de nit - de Cow Creek a Olympian-, i un altre per deixar-me la meitat del menjar vaig haver d’anar més lenta per falta d’energia -de Fish Creek a Long Lake-), la resta de cursa va anar molt bé, medint cada pas, cuidant-me (sort dels rice cakes que són menjar normal per evitar mals d’estómac i pujades brusques de l’insulina), canviant-me de roba i sabates en el moment just (a Olympian quan fosquejava vaig quedar en pilotes per netejar-me la brutícia de 3 caigudes que havia tingut prèviament i ja vaig aprofitar per posar-me roba llarga i neta per passar la nit amb l’ajuda de tota la meva família d’assistència -la Mariona em treia mitjons, la Irina em mullava el cap i l’esquena, el Martí em donava el menjar, el David m’arreglava la bossa i la Mindy una amiga em canviava les Altra… estava asistida com una reina!-). Vaig canviar de calçat un cop d’un model més lleuger i prim pels trams inicials i tècnics (Lone Peak) a un amb més coixí i còmode per acabar la resta de la cursa (Olympus). Llàstima que l’assistència en aquesta cursa es veu poc, jo la vaig veure només en 3 llocs (però dos d’ells es repetien). La resta de llocs d’assitència (n’hi ha 15 en total) hi havia una organització impecable, uns voluntaris super agradables i un menjar immillorable! fins i tot en un dels controls et feien l’hamburgesa al punt!

Els moments durs, van ser al fer-se fosc, recordo la pujada a Fish Creek per la carretera adormint-me i demanant a la gent que sobre passava que em fessin un crit si feia alguna S més llarga contra cotxes que baixaven. També ho vaig passar malament a la matinada, de 4 a 5, que a part de la son, anava cansada, amb ganes de menjar normal i una mica decepcionada del temps més lent que estava portant. Però en els mals moments és quan una ha de seguir, no parar, buscar estratègies (em poso música a vegades, aquest cop portava una llista d’spotify seleccionada per la meva filla gran l’Irina, però quan portava moltes cançons de l’Ariana Grande ja volia canviar de registre, i algunes cançons dels Gossos em servien de terapia… El dolor sempre hi és (no ens enganyem!), sobretot quan tens ferides de les caigudes, llagues o ungles tocades. La panxa no sempre està perfecte i pot anar acompanyada de diarrea. I les hores van passant sense encara veure el final, el dia abans estaves dormint en un llit còmode i confortable, ben menjada i amb roba còmode i ara estaves en una situació completament extrema.

Quan es fa de dia és el moment que l’energia revifa, jo estava entre Summit Lake i Long Lake i el fred era considerable, amb temperatures roçant els 0 graus, anant per camins que en qualsevol moment no era d’extranyar creuar-te amb algun unglat important. Recordo que ja estava una mica impacient d’arribar a Long Lake per poder menjar bé de nou, amb aigua nova i treure’m la roba d’hivern, quan em vaig trobar un caçador en sentit contrari. Li vaig demanar-li si faltava molt per Long Lake i va dir-me “no molt” amb cara de pocs amics perquè a aquella hora de la matinada segur que no li agradava gaire el pas de corredors espantant les seves preses.

La gestió d’un ultra no és fàcil i cal trobar un equilibri entre cos i ment. Molts cops el cos esgotat i adolorit intenta guanyar la batalla fent-he anar més lenta o senzillament abandonant, però el nostre cap ha de fer la resta, ha de mantenir la calma, ha de buscar motivacions, ha de saber gestionar totes les hores i evitar pensar en la son, el malestar o el dolor que cada segon hi són presents. I si a tota la situació li sumes la competició… no és fàcil!! Jo al ser molt competitiva sempre em serveix per treure les forces d’on penses que no hi són i de donar-ho tot, buidar-me per complert i quan creuo la línia de meta no poder ni donar un pas més, marejar-me i fins i tot vomitar.

En aquesta Run Rabbit la 2a i 3a posició anava variant constantment. Quan la Michel Yates va abandonar va ser un xut d’energia per veure assegurada la 3a o 4a plaça ja que era una de les favorites (i té el rècord de la prova), quan la que anava 2a va haver de parar a les 3: de la matinada a menjar en plena pujada d’una pista tediosa (de Dry Lake a Summit Lake) ja em veia amb la 3a plaça més segura, i tot això anava donant ales al meu cos ja tocat. Però quan la que anava segona la vaig passar de tenir a 15 min a Summit Lake, després a 9 min a Long Lake per finalment a 3 min a l’últim control abans de l’arribada (Mt. Werner) sabia que la 2a plaça era possible, i encara que les cames ja feia estona que volien parar, van allargar la passa i van baixar com mai els últims km’s fins a meta (1200m negatius en poc més de 8 km…), la 2a en veure’m sobrepassar-la ja no va dir res, sabia que en baixada era molt difícil guanyar temps i més quan t’han atrapat pel darrera. Vaig seguir buidant-me fins al final procurant no caure i focalitzada en entrar a meta sencera. 3 minuts més tard arribava ella. Ho havia aconseguit i el cos i la ment no havien fallat. Allà estava la família i els amics que m’havien ajudat durant la cursa,la Irina plorava al meu costat amb l’emoció de fer 2a. Sense ells em faltaria un gran pilar, els hi dec molt.

El viatge a les amèriques aquest any ha estat complert, amb moltes vivències viatjant tots junts i amb la culminació d’una gran cursa, que em m’ha portat més de 22h lluitant contra els factors més durs d’una ultra, però que com tot, n’aprens, et curteix i sobretot t’omple. Si no, perquè gastaríem tant de nosaltres per fer tal estrepitosa bajanada? a mi m’encanta córrer, no m’agrada patir, però ho gestiono i sé que al final en trec molta més satisfacció que no pas penediment. I també m’agrada estar al davant, perquè amagar-ho? d’aquesta manera segueix viva l’espurna de la competició i tot i tenir els 44 anys, 3 fills i molts projectes reals, vulgui seguir posant-me calçat de córrer i segueixi posant-me nerviosa el dia previ a una gran gesta. Carpe diem.


Fotos: Jan Depuy
Sponsors: Altra running shoes, Ultimate Direction, ArchMax, Polar, Natursoy, Veritas, Cebe, Marmot, Silva.

*Història del Linx:

En un dels meus entrenaments en dejú a les 6am aquest cop a sobre de Silverton, en un troç de recorregut de la Hardrock… un linx em va fer parar molta estona sense voler marxar! N'hi ha entre 150 i 250 en tot Colorado i vaig tenir la sort de trobar-e un que en comptes de fugir es va quedar vigilant-me darrera uns arbustos.

Quan vaig veure que saltava darrera un arbre caigut i no es movia, només em vigilava, no sabia què fer! Estava acollonida! (feia un metre d'alt aprox i gran com un gran danes!). No tenia cobertura en el mòbil per preguntar què calia fer o mirar per google “atac de linx a persona?”…

Vaig agafar una pedra i un pal punxegut i cridant-lo li vaig dir q marxés... jo pensava q seguia on estava (darrera d’un arbre caigut), però al seguir jo avançant pel corriol, de cop me'l vaig trobar a 2m mirant-me fixament darrera unes plantes a tocar del camí! Vaig fer un crit de “fora! go! … merda!” i vaig començar a córrer endarrera com vaig poder. A la que el vaig tenir a una distància prudencial vaig començar a córrer d’esquena a ell, cap avall, per on havia vingut.

En uns minuts em vaig trobar amb una noia que pujava (la Carmen de Texas) i li vaig demanar si tenia un ganivet... i em va ensenyar un mini-opinel.... Li vaig dir que un linx no em deixava passar en una part del camí una mica més amunt i va dir que no patís que ella venia amb mi. Vam anar les dues de nou cap al llac que estava a una hora per sobre nostre, ella amb els bastons i jo darrera d'ella (estava cagada) amb l’opinel...

Al arribar al lloc de la trobada el linx seguia allà!! El vam cridar i després d’esperar i esperarnfinalment va marxar, poc a poc cap a la muntanya. La Carmen em va deixar l'opinel per seguir el meu entreno cap al cim i de tornada li vaig tornar creuant-me amb més de 100 persones (aquest camí és molt concurregut a l’estiu, però no a les 6 del matí). Per flipar... al tornar de l’entrenament vaig parlar amb el guarda del camping i em va dir que era la primera vegada que li explicaven algo semblant. Un cop amb cobertura vaig fer un informe pels guardes del parc Natural i la seva resposta va ser:

"Thank you for sending in the report and the map. I watched the video and can confirm that what you did see was a lynx. That was a very unique experience (and you were never really in harms way). Thanks for sending it and consider yourself quite fortunate to have had this experience!
Best,
Eric”
Eric Odell
Species Conservation Program Manager
Terrestrial Section

Vaig poder filmar una mica com el linx marxava finalment, fins llavors no m’atrevia a fer res…: https://youtu.be/FPe7F7e9om4

Comentaris
Mariona BG
18 Setembre 2017 / 17:02 h
Enhorabona per aquest repte americà!! Que puguis seguir gaudint i competint amb la família que són un el millor tresor!!Gràcies per la crònica
1
Escriu el teu comentari
Nom:
E-Mail:
Comentari:
Escriu el codi:
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.