• una vida
    sin fronteras
Gaudir i patir, dues paraules antagòniques que conviuen en un món:
el de l'esport.
Anterior
Agost 2017
Següent
Dl
Dm
Dx
Dj
Dv
Ds
Dg
31
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
2
3
Galeria
El blog de l'Emma Roca

Perquè la Comrades?
    Quan em vaig inscriure a la mítica Comrades, la més gran ultra d’asfalt del món amb 20.000 inscrits i més de 96 anys d’història, és perquè la volia viure un cop a la vida. Sabia que pels sudafricans es la cursa de les curses, la que molta gent la vol fer abans de deixar de caminar o córrer, és l’event nacional per excel·lència. Hi ha un canal públic de TV que emet des de les 5:00 fins a les 18:00 non stop. No té rival, és la Comrades, la GRAN.

Una ultra d’asfalt com es menja?
    Havent fet part de les ultres de muntanya més dures avui en dia, em pensava que aquesta no diferiria gaire. Què equivocada estava! L’entrenador LEO A. em va canviar bastant l’entreno posant-me molt més asfalt, mirant de fer 3-4 mitjes maratons abans de la GRAN, i buscant la passa ràpida, eficient i llarga. El nou calçat de córrer ALTRA (amb drop 0 i horma ampla al davant que permet tots els dits del peu recolzar-se bé) que des del setembre passat tinc als peus, han provocat un canvi notable en la meva manera de córrer, i per molt positiu, canviant l’angle, la petjada i l’eficiència de córrer.
    Vaig mirar de treballar ritmes de cursa molt més alts dels que havia fet mai, i “menjar” km’s d’asfalt a Cerdanya com mai hagués pensat. Però el rellotge de marxa endarrera fins al 4 de juny no s’aturava i veia que tot estava costant més del previst! També perquè la meva vida no és precisament un mono tema, la meva motxil·la diària porta molt afegit.
La primera mitja d’asfalt que vaig fer (Montornès del Vallès) em vaig quasi morir! vaig acabar rebentada i amb mal per tot arreu! sobretot isquios, glutis i esquena. Al entrar a meta amb 1h29min el primer que se’m va passar pel cap va ser: si això és 1/4 part de la GRAN ja em puc preparar!
    Potser al final no he fet prou asfalt per adaptar el meu cos i la meva petjada a aquesta superfície, i per una corredora de muntanya amb 43 anys s’ha fet coll amunt arribar amb el volum i la qualitat suficient per la GRAN.

Vivència única?
    Sense dubte ha estat una experiència per recordar, per mai més subestimar una cursa d’asfalt que passa dels 42km i per entrendre perquè es la GRAN. Abans de la sortida més de 18.000 persones de totes les edats, colors i races estaven a punt de començar el repte. La gran majoria eren de Sudàfrica i una petita part de fora. Vaig tenir la sort de poder sortir al davant, de veure com plorava l’organitzador en sentir l’imne del seu país, de sentir els nervis dels primers i de viure com de ràpid se surt.
    Durant tot el trajecte et trobes a gent animant, a colles amb les seves paradetes o carpes muntades, com a la Diagonale des Fous, preparant la seva barbacoa, copes o festa particular. Però sobretot vius com a cada 2km hi ha un avituallament liquid (aigua i isotònics), i en alguns sòlid (fruita i barretes) amb centenars de persones ajudant per donar aigua, netejar, animar, … i això durant 88km per tant quasi 44 vegades! A més a més en qualsevol moment de la cursa pos rebre assistència de qui sigui, per tant hi ha gent sempre a cada costat de carretera, impressionant.
Al dorsal hi ha escrit el teu nom i el sents cridar per tot arreu, amb molts accents diferents i plens d’energia. Si ets estrangera és de color blau i molts et criden “welcome!”.

És tant dura com diuen?
    No és dura, és duríssima! i sobretot per una “trail runner” que ve de la muntanya. Enguany al ser de pujada (cada any canvia de sentit) pensava que em beneficiava, però només veia que pujava molt més del que baixava i el meu ritme no era precisament ràpid… Van ser 88km amb 1650m positius per “pur asfalt”. El problema principal que vaig tenir va ser aquest moviment continuat i mecànicament igual sobre una superfície duríssima. Per muntanya puges, baixes, saltes, camines, corres, fas tot tipus de moviments i treballes molts grups musculars diferents, i això es nota quan no ho tens.

Problemes esperats?
    Sabia que m’havia de cuidar des del primer km, que no podia començar ràpid, sobretot els primers 30km que diuen que són els més durs (jo quasi tot ho vaig trobar dur, sobretot els Polly Shortts a falta de 10km). També sabia que calia cuidar molt la hidratació i la nutrició, i anar refrescant cap, braços i cames quan 3h després de començar apretés la calor (va ser un dels anys especialment calorosos). El començament de la cursa a les 5:30 també tenia les seves dificultats, com per exemple tenir-te que llevar a les 2:30 (això implicava sopar a les 18h i anar a dormir com a molt tard a les 20h,.. i qui acluca l’ull a aquella hora?), menjar sense gana, no poder buidar bufeta i intestins a les hores de sempre, descansar poc i tenir-te que activar-te molt dora.
    Per ser asfalt desconeixia la resposta després de 42km però tenia l’esperança que l’experiència prèvia amb les ultres de muntanya em serviria de cara a afrontar aquesta GRAN. Però vaig subestimar massa els 88km… A partir del km30, degut a la calor i la duresa de l’asfalt, els dits grossos dels peus van començar a fer una gran llaga per la part de sota, notava una cremor i dolor que anàven a més. Sabia que eren els mitjons que els tenia que canviar, però no tenia a ningú proper a mi fins a l’equador de la cursa. Vaig preguntar 3 vegades a la gent del públic si tenia mitjons de sobres però la resposta va ser negativa. Quan finalment vaig trobar la meva gent i vaig poder canviar els mitjons les llagues amb sang ja estaven allà. Plena de vaselina i d’ànims em vaig tornar a posar en ruta amb un córrer diferent, forçat pel dolor i ja dubtant de si acabaría. A cada km les pulsacions baixaven i el ritme també, no podia apretar, biomecàmicament anava molt limitada i a sobre muscularment començava a notar rampes a bessons i quadríceps. Dins del dolor constant vaig trobar un ritme de “creuer” que sabia que em podia permetre arribar, sempre i quan les llagues no rebentessin o la musculatura deixés de respondre. Vaig anar perdent l’esperança de quedar de les 15 primeres com anava y de marcar un registre per sota de les 7h30min (volia fer 7h des d’un inici), ja només tenia com a prioritat acabar. El que si em va aportar el correr tants anys en les ultres, va ser el saber gestionar dolor, ment i km’s. La força mental que es treu en moments durs, i aquest n’era un, només la tens de l’experiència adquirida.
    També vull dir que els últims 10km, quan em van adelantar 3 noies de la meva categoria i em veia impossibilitada de poder córrer més ràpid, maleïa la manera com havia gestionat la cursa i em culpava de no haver-ho fet millor, però eren pensaments que no podien brotar en aquell moment i els mirava d’anul·lar, perquè si no l’energia positiva no fluía i no acabaría,…

L’anècdota:
    A falta de 20km, un corredor local, que només sabia d’ell el nom escrit en el dorsal, Simo, va decidir acompanyar-me fins al final. No sé si per pena o per necessitat de trobar algú d’un ritme semblant que facilités la seva arribada (perquè jo no anava precisament ràpid, però era molt constant). Ell va agafar les rendes, als avituallaments em demanava que volia i m’ho agafava per mi i per ell i fins i tot en algun moment amb la seva aigua em mullava les cames! jo no li deia res ni li feia cap signe, però veia les meves necessitats. A falta de 8km era jo la que l’assistia i així ens vam combinar! Dos vegades vaig haver de recular un moment perquè se m’havia caigut el bidó, y al parar també ho va fer ell i em deia “go Emma, I need you”. Brutal! Quan vam arribar a meta agafats de la mà estàvem emocionats per haver-ho aconseguit. Des d’aquí una forta abraçada i un agraïment , ngiyabonga Simo!

Com quedes post cursa?
    Només arribar a part de no parar de plorar, em feia mal tot, els dits dels peus bullien de dolor i les cames s’enrampavem. Tenia als petits de casa que esperàven amb la família del Martin Dreyer que ens havia acollit i asistit aquests dies. Tot era emoció a flor de pell, molt contenta d’haver acabat però trista amb el temps final respecte l’esperat, sobretot quan el cor va acabar anant a una mitjana més baixa de l’esperada i a les últimes dues hores no va passar de 120 p/min. Esperant el cotxe per tornar a casa em van començar a venir tremolors i rampes i vaig haver d’entrar a l’infermeria (em van venir a buscar), em van controlar els ions en sang, la pressió i em van posar suero per recuperar-me suficient i poder marxar amb el meu propi peu. Quan la metgesa va treure els mitjons dels peus em va fer una cara com dient… com has pogut acabar? La tremolor després de més d’una hora va parar, tota jo ja estava millor i quan vaig fer el primer pipi em van deixar marxar.
    En dos dies les llagues ja estaven molt millor, jo ja baixava bé les escales, el dolor general ja no hi era i descansava bé a la nit. Només tenia pipi més sovint del normal i algunes nits m’havia de llevar en contra de la meva voluntat. Una bona nutrició i suplementació previes a la cursa, durant i post exercici són claus per una ràpida recuperació, i el descans en tot moment és més que necessari, sobretot els dies previs!


Post data:
    Vaig tenir la sort el dia després de la cursa poder passar 3 dies al “big bush”, a la sabana autèntica i poder veure 3 dels BIG FIVE a menys de 10m del cotxe: elefant, búfal i rinoceront. També vam veure jirafes, molts tipus de gaceles com els Kudus o les Impales, zebres, aus de mil colors i arbres espectaculars.
    Poder obserbar la sabana en la seva grandesa, sense filtres i sense gent no té preu. Amb els petits havíem d’anar sempre junts, no es podien separar per si un lleó o guepard espectant els volia d’àpat. Vam aprendre com a la nit amb el color dels ulls reflectats a lla llum podíem saber si venia d’un felí (groc), un cocodril (vermell) o altres; com els monos aprofitaven qualsevol despistada nostra si deixavem menjar a un lloc accessible; com els caus de les hienes estaven al costat del camí esperant la nit; com les muntanyes de termites servíen de mirador pels depredadors; o com els elefants es rascaven en arbres durs com pedres i en d’altres els tiràven com si res per menjar de les arrels obstaculitzant contínuament els camins secundaris. El so de la sabana era espectacular, sobretot a primera hora del matí i a última de la nit.

Dades complementaries:
88,1km
1650m+
7h45min

4360 Kcal

5:17min/km

Protagonistes:
#altrashoes #archmaxbelt #cebe #ultimatedirection
#alimmenta #mannatech #ettix #natursoy #veritas

Des de Diagonale des Fous de 2107 que ja corria amb les sabatilles de córrer Altra, però ha estat aquest any quan ja he passat a formar part del seu equip internacional. Altra té corredors destacats a cada país, corredors ambaixadors i l'equip de corredors elit, format per corredors internacionals, del qual hi formo part.
Altra, creada a Logan, Utah fa poc menys de 8 anys per tres amics (Brian Beckstead, Golden Harper i Jeremy Howlett), és ja una marca de referència en USA i poc a poc va guanyant adeptes a Europa. Les seves principals característiques són el drop zero i la forma ampla a la part davantera del peu. Compta amb diferents models de trail i asfalt, amb distintis grips, amortiments ..
La marca va organitzar un meeting (presentació de material, xerrades de tècnica, entrenament ..) amb els corredors de l'equip elit en el parc nacional de Zion, Utah. Un espai natural de grans contrastos, zones d'estepa àrida, parets de gres de gairebé mil metres, zones nevades .. i uns senders de somni.

Les noies que van assistir al meeting van ser: Nicole Studer (ultrarunner de Dallas amb el record de les 100 milles: 14:22 Rocky Raccoon), Maggie Guterl (8a a Western States l'any passat), Meghan Arbogast (amb 55 anys ha finalitzat setembre Westerns States al top10 i té el rècord de les 100 km per asfalt del grup 50-54 anys amb 07:41 i de 55-59 anys amb 07:58), Angela Shartel (4ª en Wasatch i 9a a Western States), Traci Falbo (tenia el record de les 100 milles amb 14:45 abans de guanyar-la Nicole i ha corregut la Comrades amb 07:15) i Amanda Basham (1ª Transrockies i 4ª en la Western States l'any passat).

D'entre els homes, molts noms coneguts: Jeff Browning (3r a Hardrock 2017), Geoff Burns (campió fa servir 100 km), Jason Schlarb (1r hardrock 2017, al costat de Kilian, 1r Run Rabbit 2016), Zach Bitter (recordman fa servir 100 milles), Ian Sharman (1r Leadville, 1r Racoon 100 .. i 10 Western States consecutives), James Lawrence (50 ironmans en 50 dies consecutius, en 50 estats diferents).

I corredors estrangers: Sondre Amdahl (noruec 9è Marató de Sables de l'any passat i 4rt de l'UTWT 2015), Gediminas Grinius (guanyador Ultra World Tour 2016, 1r TransGranCanaria i Fuji 2015) i jo mateixa.

Han estat uns dies molt intensos, de treball, entrenament i de convivència. La sessions de tècnica de carrera (específica per al drop zero d’Altra) mooolt interessants i recomanables per a tots els que s'introdueixin en el món d'Altra. Hem consolidat una mentalitat d'equip, hem intercanviat opinions i moments. Es resolen dubtes i sobretot t’ho passes bé! Una experiència que a nivell d'equip no havia viscut fins ara.

L'últim dia del stage / meeting vam fer la travessa integral del Zion National Park, d'est a oest, unes 50 milles (82 km), i va ser espectacular! Va ser tot senders molt corribles, en alguns punts amb neu i fang perquè encara feia fred, però ple de racons preciosos! Vam començar a les 06:00 per acabar gairebé a les 18h. Una ruta molt recomanable per a qui vulgui gaudir del lloc i alhora córrer molt a gust. Vam començar la majoria de corredors, però a poc a poc (alguns per timing de viatge, altres perquè era un entrenament massa llarg o perquè acabaven de fer una cursa) ens vam anar quedant uns pocs. Acabar la travessa amb Jason Schlarb, Jeff Browning, Gediminas i Ian Sharman no és una experiència que succeeixi sovint ...

Amb l'equip Altra han estat 4 dies de pur aprenentatge i grans experiències compartides. Gràcies Brian i Golden (co-fundadors d’Altra) per donar-me aquesta oportunitat!

I gràcies equip per compartir els km 's al Zion amb mi!

Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Ay Up Lighting Systems
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.