• una vida
    sin fronteras
Gaudir i patir, dues paraules antagòniques que conviuen en un món:
el de l'esport.
Anterior
Desembre 2017
Següent
Dl
Dm
Dx
Dj
Dv
Ds
Dg
27
28
29
30
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
Galeria
El blog de l'Emma Roca
15
Setembre
2017

Arribar a Denver sempre és agradable perquè saps que estàs a Colorado, un dels 50 estats que més ens agrada amb diferència.

Abans de la cursa aquest cop he tingut quasi 4 setmanes per preparar bé l’adaptació a tots nivells, però viatjar amb la família i aprofitar per també fer vacances no sempre és fàcil.

Tot i així hem pogut estar amb el Dave Mackey i el Travis Macy a l’Echo Lake i el Mt. Evans entre 3500 i 4500m, amb el Shane Sigle a Durango i gaudir del Colorado Trail, anar a Silverton i Ouray per tornar a dormir en alçada i fins i tot trobar-me un Linx que no em deixava avançar…*

Hem pogut estar amb la Danelle Ballengee a Moab (Utah) i patir la calor i una mica la por de perdre’m i quedar-me sense aigua per camins al desert dels slick rocks,… o anar a les muntanyes de La Sal per escoltar coiots a la matinada.

Passar per Logan (Utah) i córrer una mitja marató d’asfalt per treure una mica la carbonilla i conèixer de 1a mà la gent d’Altra, maquíssims.

Anar a veure la Rebecca Rush a Ketchum (Idaho) i flipar dels corriols perfectes i super corribles (sobretot molt ciclables) on em costava deixar de córrer. També aprofitar per veure la película que acabava de presentar (Blood Road) sobre la recerca de l’avió del seu pare derrumbat per artilleria terrestre vietnamita en el Ho Chi Min trail amb bicicleta…espectacular!

Per finalment arribar a Steamboat uns dies abans i ja anar afluixant, descansant i mentalitzar-me per la cursa que m’esperava. Unes hores abans d’arribar però, amb el creuament a la carretera de 3 cèrvols en plena nit, no vam poder evitar xocar amb un d’ells, per sort només amb el seu cul i el nostre frontal esquerre, sense afectar el motor, ni vidres ni a nosaltres, però si ens vam endur un bon susto i el cotxe va quedar amb un bon forat.
 
Aquest 5è any que vinc als USA per combinar vacances en família i cursa d’ultrafons no deixa mai de soprendre’m i sempre marxo amb moltes experiències noves i més unida que mai als meus. Quan estic en plena cursa, saber que els tinc allà i que ens alguns avituallaments me’ls trobaré, em dóna una energia extra que m’encanta.

Després de quasi 30 dies voltant per Colorado, Utah i Idaho el dia de la cursa arriba, els nervis no s’obliden d’aparèixer i tot sembla que es torni completament secundari.

Una ultra no es pot subestimar (ni una marató), i cal anar preparada tant físicament com mentalment, saber que patiràs, controlar el material i el menjar que portaràs, descansar el que toca i sobretot anar més motivada que mai. En una cursa tan dura no s’hi pot anar amb poques ganes perquè a la mínima abandones.

Recordo tots els punts on m’han assistit a les curses que he fet prèvies als USA: Speedgoat el 2013, Leadville el 2014, Western el 2015, Hardrock el 2016 i Run Rabbit enguany. En molts dels entrenos previs he viscut la vida salvatge creuant-me amb algun ós, serp cascavell, linx o coiot. Únic.

Enguany, en els dies previs, un gran incendi forestal a uns 30km havia deixar un ambient de fum i cendra per tota la zona que es feia difícil respirar bé. L’organització havia advertit que els asmàtics o gent amb problemes respiratoris anéssin en compte, i que les marques que es farien en aquesta edició no serien les millors degut a la qualitat de l’aire.

Tot i així el dia va despertar perfecte, ni molta calor ni molt fred i amb l’aire bastant més clar que els dies previs. Les “tortoises” sortien a les 8am i els “hares” a les 12am. Aquests últims eren els més ràpids, els que no podrien usar ni bastons ni “pacers” i a on estavem unes 10 noies per lluitar pel podi.

La cursa comença pujant i el ritme no pot ser alt perquè per davant hi ha 170km i més de 5000m positius a completar. És una ultra amb uns canvis de temperatura entre la nit i el dia molt bèsties, passant de 37º a la sortida, a -5º durant la nit. El recorregut va fent bucles per la zona d’Steamboat Springs, un poble molt actiu i autèntic de les Rocky Mountains de Colorado. Com sempre en aquestes curses americanes de 100 milles l’ambient és autèntic, amb gent que li apassiona fer el que fa, amb corredors i corredores que viuen cada milla que trepitgen, amb tota la família implicada en el gran dia, amb tradició de generacions fent la mateixa cursa sense manies ni complexes, sense idolatrar  fantasmes ni ídols efímers, senzillament corren pel plaer de córrer. M’encanta.

Des d’un inici Courtney Dauwalter va marcar un ritme inseguible mantenint el primer lloc de principi a fi. Ja havia guanyat l’any anterior i aquest cop tampoc va fallar, però va estar a punt d’abandonar degut a una caiguda a l’última baixada, quan ja només quedaven 4-5 milles, per sort va anar poder baixant (amb mal de cap i veient poc) i com que tenia una gran avantatge respecte la resta de rivals no va tenir problemes per acabar en un excel·lent crono i 1a posició. Jo i les altres corredores anàvem canviant les 5 primeres posicions de la classificació durant tota la cursa, i no va ser fins les últimes 3h que es va decidir el podi, però la segona plaça no va ser fins als últims minuts després de més de 22h corrent.

Sempre intento començar a un ritme que sé que puc portar tanta estona com faci falta. Miro de no accelerar massa (en pujada tampoc puc, però en baixada procuro no arriscar-me ni donar-ho tot al principi, per por a sobrecarregar-me i després claudicar la resta de la cursa). El meu ritme, lent però constant, fa que cap al final de la cursa pugui fins i tot anar més ràpid per acabar de buidar-me al arribar. I així va ser.

A excepció de dos trams que per mala gestió no vaig anar com esperava (un per no agafar el frontal vaig haver d’accelerar per arribar al següent control abans que fos de nit - de Cow Creek a Olympian-, i un altre per deixar-me la meitat del menjar vaig haver d’anar més lenta per falta d’energia -de Fish Creek a Long Lake-), la resta de cursa va anar molt bé, medint cada pas, cuidant-me (sort dels rice cakes que són menjar normal per evitar mals d’estómac i pujades brusques de l’insulina), canviant-me de roba i sabates en el moment just (a Olympian quan fosquejava vaig quedar en pilotes per netejar-me la brutícia de 3 caigudes que havia tingut prèviament i ja vaig aprofitar per posar-me roba llarga i neta per passar la nit amb l’ajuda de tota la meva família d’assistència -la Mariona em treia mitjons, la Irina em mullava el cap i l’esquena, el Martí em donava el menjar, el David m’arreglava la bossa i la Mindy una amiga em canviava les Altra… estava asistida com una reina!-). Vaig canviar de calçat un cop d’un model més lleuger i prim pels trams inicials i tècnics (Lone Peak) a un amb més coixí i còmode per acabar la resta de la cursa (Olympus). Llàstima que l’assistència en aquesta cursa es veu poc, jo la vaig veure només en 3 llocs (però dos d’ells es repetien). La resta de llocs d’assitència (n’hi ha 15 en total) hi havia una organització impecable, uns voluntaris super agradables i un menjar immillorable! fins i tot en un dels controls et feien l’hamburgesa al punt!

Els moments durs, van ser al fer-se fosc, recordo la pujada a Fish Creek per la carretera adormint-me i demanant a la gent que sobre passava que em fessin un crit si feia alguna S més llarga contra cotxes que baixaven. També ho vaig passar malament a la matinada, de 4 a 5, que a part de la son, anava cansada, amb ganes de menjar normal i una mica decepcionada del temps més lent que estava portant. Però en els mals moments és quan una ha de seguir, no parar, buscar estratègies (em poso música a vegades, aquest cop portava una llista d’spotify seleccionada per la meva filla gran l’Irina, però quan portava moltes cançons de l’Ariana Grande ja volia canviar de registre, i algunes cançons dels Gossos em servien de terapia… El dolor sempre hi és (no ens enganyem!), sobretot quan tens ferides de les caigudes, llagues o ungles tocades. La panxa no sempre està perfecte i pot anar acompanyada de diarrea. I les hores van passant sense encara veure el final, el dia abans estaves dormint en un llit còmode i confortable, ben menjada i amb roba còmode i ara estaves en una situació completament extrema.

Quan es fa de dia és el moment que l’energia revifa, jo estava entre Summit Lake i Long Lake i el fred era considerable, amb temperatures roçant els 0 graus, anant per camins que en qualsevol moment no era d’extranyar creuar-te amb algun unglat important. Recordo que ja estava una mica impacient d’arribar a Long Lake per poder menjar bé de nou, amb aigua nova i treure’m la roba d’hivern, quan em vaig trobar un caçador en sentit contrari. Li vaig demanar-li si faltava molt per Long Lake i va dir-me “no molt” amb cara de pocs amics perquè a aquella hora de la matinada segur que no li agradava gaire el pas de corredors espantant les seves preses.

La gestió d’un ultra no és fàcil i cal trobar un equilibri entre cos i ment. Molts cops el cos esgotat i adolorit intenta guanyar la batalla fent-he anar més lenta o senzillament abandonant, però el nostre cap ha de fer la resta, ha de mantenir la calma, ha de buscar motivacions, ha de saber gestionar totes les hores i evitar pensar en la son, el malestar o el dolor que cada segon hi són presents. I si a tota la situació li sumes la competició… no és fàcil!! Jo al ser molt competitiva sempre em serveix per treure les forces d’on penses que no hi són i de donar-ho tot, buidar-me per complert i quan creuo la línia de meta no poder ni donar un pas més, marejar-me i fins i tot vomitar.

En aquesta Run Rabbit la 2a i 3a posició anava variant constantment. Quan la Michel Yates va abandonar va ser un xut d’energia per veure assegurada la 3a o 4a plaça ja que era una de les favorites (i té el rècord de la prova), quan la que anava 2a va haver de parar a les 3: de la matinada a menjar en plena pujada d’una pista tediosa (de Dry Lake a Summit Lake) ja em veia amb la 3a plaça més segura, i tot això anava donant ales al meu cos ja tocat. Però quan la que anava segona la vaig passar de tenir a 15 min a Summit Lake, després a 9 min a Long Lake per finalment a 3 min a l’últim control abans de l’arribada (Mt. Werner) sabia que la 2a plaça era possible, i encara que les cames ja feia estona que volien parar, van allargar la passa i van baixar com mai els últims km’s fins a meta (1200m negatius en poc més de 8 km…), la 2a en veure’m sobrepassar-la ja no va dir res, sabia que en baixada era molt difícil guanyar temps i més quan t’han atrapat pel darrera. Vaig seguir buidant-me fins al final procurant no caure i focalitzada en entrar a meta sencera. 3 minuts més tard arribava ella. Ho havia aconseguit i el cos i la ment no havien fallat. Allà estava la família i els amics que m’havien ajudat durant la cursa,la Irina plorava al meu costat amb l’emoció de fer 2a. Sense ells em faltaria un gran pilar, els hi dec molt.

El viatge a les amèriques aquest any ha estat complert, amb moltes vivències viatjant tots junts i amb la culminació d’una gran cursa, que em m’ha portat més de 22h lluitant contra els factors més durs d’una ultra, però que com tot, n’aprens, et curteix i sobretot t’omple. Si no, perquè gastaríem tant de nosaltres per fer tal estrepitosa bajanada? a mi m’encanta córrer, no m’agrada patir, però ho gestiono i sé que al final en trec molta més satisfacció que no pas penediment. I també m’agrada estar al davant, perquè amagar-ho? d’aquesta manera segueix viva l’espurna de la competició i tot i tenir els 44 anys, 3 fills i molts projectes reals, vulgui seguir posant-me calçat de córrer i segueixi posant-me nerviosa el dia previ a una gran gesta. Carpe diem.


Fotos: Jan Depuy
Sponsors: Altra running shoes, Ultimate Direction, ArchMax, Polar, Natursoy, Veritas, Cebe, Marmot, Silva.

*Història del Linx:

En un dels meus entrenaments en dejú a les 6am aquest cop a sobre de Silverton, en un troç de recorregut de la Hardrock… un linx em va fer parar molta estona sense voler marxar! N'hi ha entre 150 i 250 en tot Colorado i vaig tenir la sort de trobar-e un que en comptes de fugir es va quedar vigilant-me darrera uns arbustos.

Quan vaig veure que saltava darrera un arbre caigut i no es movia, només em vigilava, no sabia què fer! Estava acollonida! (feia un metre d'alt aprox i gran com un gran danes!). No tenia cobertura en el mòbil per preguntar què calia fer o mirar per google “atac de linx a persona?”…

Vaig agafar una pedra i un pal punxegut i cridant-lo li vaig dir q marxés... jo pensava q seguia on estava (darrera d’un arbre caigut), però al seguir jo avançant pel corriol, de cop me'l vaig trobar a 2m mirant-me fixament darrera unes plantes a tocar del camí! Vaig fer un crit de “fora! go! … merda!” i vaig començar a córrer endarrera com vaig poder. A la que el vaig tenir a una distància prudencial vaig començar a córrer d’esquena a ell, cap avall, per on havia vingut.

En uns minuts em vaig trobar amb una noia que pujava (la Carmen de Texas) i li vaig demanar si tenia un ganivet... i em va ensenyar un mini-opinel.... Li vaig dir que un linx no em deixava passar en una part del camí una mica més amunt i va dir que no patís que ella venia amb mi. Vam anar les dues de nou cap al llac que estava a una hora per sobre nostre, ella amb els bastons i jo darrera d'ella (estava cagada) amb l’opinel...

Al arribar al lloc de la trobada el linx seguia allà!! El vam cridar i després d’esperar i esperarnfinalment va marxar, poc a poc cap a la muntanya. La Carmen em va deixar l'opinel per seguir el meu entreno cap al cim i de tornada li vaig tornar creuant-me amb més de 100 persones (aquest camí és molt concurregut a l’estiu, però no a les 6 del matí). Per flipar... al tornar de l’entrenament vaig parlar amb el guarda del camping i em va dir que era la primera vegada que li explicaven algo semblant. Un cop amb cobertura vaig fer un informe pels guardes del parc Natural i la seva resposta va ser:

"Thank you for sending in the report and the map. I watched the video and can confirm that what you did see was a lynx. That was a very unique experience (and you were never really in harms way). Thanks for sending it and consider yourself quite fortunate to have had this experience!
Best,
Eric”
Eric Odell
Species Conservation Program Manager
Terrestrial Section

Vaig poder filmar una mica com el linx marxava finalment, fins llavors no m’atrevia a fer res…: https://youtu.be/FPe7F7e9om4

Perquè la Comrades?
    Quan em vaig inscriure a la mítica Comrades, la més gran ultra d’asfalt del món amb 20.000 inscrits i més de 96 anys d’història, és perquè la volia viure un cop a la vida. Sabia que pels sudafricans es la cursa de les curses, la que molta gent la vol fer abans de deixar de caminar o córrer, és l’event nacional per excel·lència. Hi ha un canal públic de TV que emet des de les 5:00 fins a les 18:00 non stop. No té rival, és la Comrades, la GRAN.

Una ultra d’asfalt com es menja?
    Havent fet part de les ultres de muntanya més dures avui en dia, em pensava que aquesta no diferiria gaire. Què equivocada estava! L’entrenador LEO A. em va canviar bastant l’entreno posant-me molt més asfalt, mirant de fer 3-4 mitjes maratons abans de la GRAN, i buscant la passa ràpida, eficient i llarga. El nou calçat de córrer ALTRA (amb drop 0 i horma ampla al davant que permet tots els dits del peu recolzar-se bé) que des del setembre passat tinc als peus, han provocat un canvi notable en la meva manera de córrer, i per molt positiu, canviant l’angle, la petjada i l’eficiència de córrer.
    Vaig mirar de treballar ritmes de cursa molt més alts dels que havia fet mai, i “menjar” km’s d’asfalt a Cerdanya com mai hagués pensat. Però el rellotge de marxa endarrera fins al 4 de juny no s’aturava i veia que tot estava costant més del previst! També perquè la meva vida no és precisament un mono tema, la meva motxil·la diària porta molt afegit.
La primera mitja d’asfalt que vaig fer (Montornès del Vallès) em vaig quasi morir! vaig acabar rebentada i amb mal per tot arreu! sobretot isquios, glutis i esquena. Al entrar a meta amb 1h29min el primer que se’m va passar pel cap va ser: si això és 1/4 part de la GRAN ja em puc preparar!
    Potser al final no he fet prou asfalt per adaptar el meu cos i la meva petjada a aquesta superfície, i per una corredora de muntanya amb 43 anys s’ha fet coll amunt arribar amb el volum i la qualitat suficient per la GRAN.

Vivència única?
    Sense dubte ha estat una experiència per recordar, per mai més subestimar una cursa d’asfalt que passa dels 42km i per entrendre perquè es la GRAN. Abans de la sortida més de 18.000 persones de totes les edats, colors i races estaven a punt de començar el repte. La gran majoria eren de Sudàfrica i una petita part de fora. Vaig tenir la sort de poder sortir al davant, de veure com plorava l’organitzador en sentir l’imne del seu país, de sentir els nervis dels primers i de viure com de ràpid se surt.
    Durant tot el trajecte et trobes a gent animant, a colles amb les seves paradetes o carpes muntades, com a la Diagonale des Fous, preparant la seva barbacoa, copes o festa particular. Però sobretot vius com a cada 2km hi ha un avituallament liquid (aigua i isotònics), i en alguns sòlid (fruita i barretes) amb centenars de persones ajudant per donar aigua, netejar, animar, … i això durant 88km per tant quasi 44 vegades! A més a més en qualsevol moment de la cursa pos rebre assistència de qui sigui, per tant hi ha gent sempre a cada costat de carretera, impressionant.
Al dorsal hi ha escrit el teu nom i el sents cridar per tot arreu, amb molts accents diferents i plens d’energia. Si ets estrangera és de color blau i molts et criden “welcome!”.

És tant dura com diuen?
    No és dura, és duríssima! i sobretot per una “trail runner” que ve de la muntanya. Enguany al ser de pujada (cada any canvia de sentit) pensava que em beneficiava, però només veia que pujava molt més del que baixava i el meu ritme no era precisament ràpid… Van ser 88km amb 1650m positius per “pur asfalt”. El problema principal que vaig tenir va ser aquest moviment continuat i mecànicament igual sobre una superfície duríssima. Per muntanya puges, baixes, saltes, camines, corres, fas tot tipus de moviments i treballes molts grups musculars diferents, i això es nota quan no ho tens.

Problemes esperats?
    Sabia que m’havia de cuidar des del primer km, que no podia començar ràpid, sobretot els primers 30km que diuen que són els més durs (jo quasi tot ho vaig trobar dur, sobretot els Polly Shortts a falta de 10km). També sabia que calia cuidar molt la hidratació i la nutrició, i anar refrescant cap, braços i cames quan 3h després de començar apretés la calor (va ser un dels anys especialment calorosos). El començament de la cursa a les 5:30 també tenia les seves dificultats, com per exemple tenir-te que llevar a les 2:30 (això implicava sopar a les 18h i anar a dormir com a molt tard a les 20h,.. i qui acluca l’ull a aquella hora?), menjar sense gana, no poder buidar bufeta i intestins a les hores de sempre, descansar poc i tenir-te que activar-te molt dora.
    Per ser asfalt desconeixia la resposta després de 42km però tenia l’esperança que l’experiència prèvia amb les ultres de muntanya em serviria de cara a afrontar aquesta GRAN. Però vaig subestimar massa els 88km… A partir del km30, degut a la calor i la duresa de l’asfalt, els dits grossos dels peus van començar a fer una gran llaga per la part de sota, notava una cremor i dolor que anàven a més. Sabia que eren els mitjons que els tenia que canviar, però no tenia a ningú proper a mi fins a l’equador de la cursa. Vaig preguntar 3 vegades a la gent del públic si tenia mitjons de sobres però la resposta va ser negativa. Quan finalment vaig trobar la meva gent i vaig poder canviar els mitjons les llagues amb sang ja estaven allà. Plena de vaselina i d’ànims em vaig tornar a posar en ruta amb un córrer diferent, forçat pel dolor i ja dubtant de si acabaría. A cada km les pulsacions baixaven i el ritme també, no podia apretar, biomecàmicament anava molt limitada i a sobre muscularment començava a notar rampes a bessons i quadríceps. Dins del dolor constant vaig trobar un ritme de “creuer” que sabia que em podia permetre arribar, sempre i quan les llagues no rebentessin o la musculatura deixés de respondre. Vaig anar perdent l’esperança de quedar de les 15 primeres com anava y de marcar un registre per sota de les 7h30min (volia fer 7h des d’un inici), ja només tenia com a prioritat acabar. El que si em va aportar el correr tants anys en les ultres, va ser el saber gestionar dolor, ment i km’s. La força mental que es treu en moments durs, i aquest n’era un, només la tens de l’experiència adquirida.
    També vull dir que els últims 10km, quan em van adelantar 3 noies de la meva categoria i em veia impossibilitada de poder córrer més ràpid, maleïa la manera com havia gestionat la cursa i em culpava de no haver-ho fet millor, però eren pensaments que no podien brotar en aquell moment i els mirava d’anul·lar, perquè si no l’energia positiva no fluía i no acabaría,…

L’anècdota:
    A falta de 20km, un corredor local, que només sabia d’ell el nom escrit en el dorsal, Simo, va decidir acompanyar-me fins al final. No sé si per pena o per necessitat de trobar algú d’un ritme semblant que facilités la seva arribada (perquè jo no anava precisament ràpid, però era molt constant). Ell va agafar les rendes, als avituallaments em demanava que volia i m’ho agafava per mi i per ell i fins i tot en algun moment amb la seva aigua em mullava les cames! jo no li deia res ni li feia cap signe, però veia les meves necessitats. A falta de 8km era jo la que l’assistia i així ens vam combinar! Dos vegades vaig haver de recular un moment perquè se m’havia caigut el bidó, y al parar també ho va fer ell i em deia “go Emma, I need you”. Brutal! Quan vam arribar a meta agafats de la mà estàvem emocionats per haver-ho aconseguit. Des d’aquí una forta abraçada i un agraïment , ngiyabonga Simo!

Com quedes post cursa?
    Només arribar a part de no parar de plorar, em feia mal tot, els dits dels peus bullien de dolor i les cames s’enrampavem. Tenia als petits de casa que esperàven amb la família del Martin Dreyer que ens havia acollit i asistit aquests dies. Tot era emoció a flor de pell, molt contenta d’haver acabat però trista amb el temps final respecte l’esperat, sobretot quan el cor va acabar anant a una mitjana més baixa de l’esperada i a les últimes dues hores no va passar de 120 p/min. Esperant el cotxe per tornar a casa em van començar a venir tremolors i rampes i vaig haver d’entrar a l’infermeria (em van venir a buscar), em van controlar els ions en sang, la pressió i em van posar suero per recuperar-me suficient i poder marxar amb el meu propi peu. Quan la metgesa va treure els mitjons dels peus em va fer una cara com dient… com has pogut acabar? La tremolor després de més d’una hora va parar, tota jo ja estava millor i quan vaig fer el primer pipi em van deixar marxar.
    En dos dies les llagues ja estaven molt millor, jo ja baixava bé les escales, el dolor general ja no hi era i descansava bé a la nit. Només tenia pipi més sovint del normal i algunes nits m’havia de llevar en contra de la meva voluntat. Una bona nutrició i suplementació previes a la cursa, durant i post exercici són claus per una ràpida recuperació, i el descans en tot moment és més que necessari, sobretot els dies previs!


Post data:
    Vaig tenir la sort el dia després de la cursa poder passar 3 dies al “big bush”, a la sabana autèntica i poder veure 3 dels BIG FIVE a menys de 10m del cotxe: elefant, búfal i rinoceront. També vam veure jirafes, molts tipus de gaceles com els Kudus o les Impales, zebres, aus de mil colors i arbres espectaculars.
    Poder obserbar la sabana en la seva grandesa, sense filtres i sense gent no té preu. Amb els petits havíem d’anar sempre junts, no es podien separar per si un lleó o guepard espectant els volia d’àpat. Vam aprendre com a la nit amb el color dels ulls reflectats a lla llum podíem saber si venia d’un felí (groc), un cocodril (vermell) o altres; com els monos aprofitaven qualsevol despistada nostra si deixavem menjar a un lloc accessible; com els caus de les hienes estaven al costat del camí esperant la nit; com les muntanyes de termites servíen de mirador pels depredadors; o com els elefants es rascaven en arbres durs com pedres i en d’altres els tiràven com si res per menjar de les arrels obstaculitzant contínuament els camins secundaris. El so de la sabana era espectacular, sobretot a primera hora del matí i a última de la nit.

Dades complementaries:
88,1km
1650m+
7h45min

4360 Kcal

5:17min/km

Protagonistes:
#altrashoes #archmaxbelt #cebe #ultimatedirection
#alimmenta #mannatech #ettix #natursoy #veritas

Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.